«Tant de bo algunes coses fossin més fàcils!»

En català, el subjuntiu pot aparèixer en present, imperfet, perfet o plusquamperfet. Per començar, el present de subjuntiu es fa servir per fer referència a fets hipotètics en el present o el futur. Així, sovint el trobem en oracions amb un verb principal en present o futur d’indicatiu, a més de les que expressen esdeveniments que ens agradaria que passessin en el futur. En frases com Esperem que les obres de l’edifici Ramon Llull de la UIB s’acabin algun dia o Tant de bo l’edifici quedi ben modern, fem ús d’aquest temps verbal per indicar una voluntat o una possibilitat futura.

Amés d’aquest ús, cal tenir en compte que el present de subjuntiu esfa servir en lesinstruccions negatives. Això vol dir que, si posem no davant del verb que indica l’ordre, haurem de recórrer al present de subjuntiu i no a l’indicatiu. En el cas dels parlars baleàrics, aquest fenomen implica un canvi en la forma de vosaltres dels verbs que tenen l’infinitiu en -ar (és a dir, els de la primera conjugació): mentre que l’imperatiu té la vocal temàtica a, el subjuntiu fa servir e. És el que trobem en una frase que darrerament ens repeteixen sovint els professionals de la salut: No mireu el mòbil tan sovint i desconnectau un poc de les pantalles.

No sempre que volem expressar probabilitat, però, necessitem el subjuntiu. Així, amb els adverbis potser, probablement o segurament fem servir l’indicatiu (ja sigui el present, ja sigui el futur). No és adequat, doncs, parlar del fet que *potser prohibeixin els mòbils a les escoles, sinó que el que hem de dir és que potser prohibiran els mòbils a les escoles.

Quan parlem del passat, l’imperfet de subjuntiu serveix per referir-se a fets hipotètics que es vinculen a una oració principal en passat simple (habitual, sobretot, en els parlars valencians centrals, però també en baleàric), passat perifràstic, imperfet d’indicatiu o condicional. És molt útil per expressar anhels poc probables, com quan els professors comentem que ens agradaria que els alumnes sempre aprovessin a la primera o els membres de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB voldríem que les obres de l’edifici Ramon Llull no afectessin gaire les classes. En tots dos casos es reflecteixen aspiracions que semblen difícils d’assolir.

El perfet de subjuntiu, d’altra banda, s’utilitza per parlar de fets hipotètics del passat que tenen algun vincle amb el present (és, de fet, un ús paral·lel al del perfet d’indicatiu, que expressa fets del passat amb alguna connexió amb el present), i també per manifestar desitjos sobre

esdeveniments que ja han ocorregut. Quan us diem, doncs, que esperem que els seminaris que el GALMIC ha organitzat fins ara us hagin interessat, hem de recórrer a aquest temps verbal.

Per acabar, el plusquamperfet de subjuntiu es fa servir per referir-se a fets hipotètics que han succeït abans d’un de més proper, per expressar condicions irreals del passat o per manifestar desitjos que ja no es poden complir. Per exemple, és el que utilitzem quan ens enfadem amb algú i desitgem que tant de bo no l’haguéssim conegut mai o bé que no l’haguéssim de veure mai més. Tot i que abans la normativa condemnava l’ús d’aquest temps en la part principal de les oracions condicionals, actualment es considera admissible, encara que es restringeix als registres informals. Així, si bé informalment una oració com Si hagués estudiat més, hagués aprovat l’examen és adequada, en registres formals és preferible recórrer al condicional: Si hagués estudiat més, hauria aprovat l’examen.

Tot i que no és fàcil, esperem que us hàgim sabut transmetre com i quan hem de fer servir el subjuntiu. Malgrat tot, si us han quedat dubtes o hi ha alguna altra qüestió de llengua que vulgueu comentar, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat i us respondrem al més aviat possible.

Elga Cremades (UIB, GALMIC)