Bartomeu Mestre Sureda, 'Balutxo' (Felanitx, 1952), escriptor, comunicador, activista impulsor de la Comissió Cívica Tricentenari 1715-2015 i de la Comissió Cívica Germanies 500 analitza, en aquesta conversa amb dBalears, la feina de divulgació de la Germania mallorquina que es desenvolupa actualment des de la Comissió Cívica i analitza també el moment actual de l'independentisme català.

En tant que un dels principals promotors de la commemoració, quina valoració en feis de la campanya Germania 500?

Altament positiva. Damià Pons, només fa set anys, va escriure que «El Tricentenari 1715-2015 ha estat la commemoració que ha generat més activitats de tota la història de Mallorca». Ho va ser certament, però ara ja s’ha vist superada per les moltes iniciatives dedicades a la Germania. Tot i que ens amaguen la història i ens diuen que la nostra és la d’ells (Raimon dixit), no crec que hi hagi ningú a Mallorca que no n’hagi sentit noves.

Quines són les principals fites que destacaríeu d'aquesta celebració?

La primera gran fita va ser, enmig de la pandèmia, la crida a la commemoració. Es va fer a tots els municipis de Mallorca dia 7 de febrer de 2021, el dia que feia mig mil·lenni en clau de la revolta. A banda d’això, de moment s’han escrit llibres, conferències, taules rodones, glosades, exposicions, un congrés a la UIB, documentals, un concert simfònic magnífic...

Com valorau la implicació de les diferents institucions en la commemoració dels 500 anys de la Germania mallorquina

Regular. Ha estat superior a la que dedicaren al Tricentenari, quan únicament es varen implicar els consells de Mallorca, d’Eivissa i de Formentera, però ha estat magra en comparança a la que s’ha dedicat als comuneros a Castella i Lleó. Allà, la festa de la comunitat és el 23 d’abril, en record de la batalla final a Villalar, i a totes les ciutats hi ha escultures dels líders, carrers, instituts... Aquí s’han fet moltes d’activitats efímeres (exposicions, concerts, conferències...) que no deixen rastre. A cada poble de Mallorca hi hauria d’haver un carrer dedicat a la Germania.

Una gran fita ha estat el nomenament de Joanot Colom com a fill predilecte de Felanitx...

Sí, una gran fita, perquè la figura de Joanot Colom ha estat criminalitzada. El discurs dominant, des de Quadrado, l’ha presentat com un gran criminal, sacríleg i sense raons ideològiques. Sortosament, els estudis més recents han capgirat el relat dels vencedors i han documentat els motius sobrats per aixecar-se contra els abusos dels nobles, la corrupció i l’espoliació fiscal que patien les classes populars. Joanot Colom, Instador del poble i del bé comú, va ser l’únic que va viure la revolta des del primer dia fins el darrer. El poble de Felanitx ha recobrat el nom que havia estat proscrit arran de la guerra dels Tres Anys (1936-1939) quan li retiraren el carrer que li havien obert el 1892 i la plaça del 1932. Aviat, assistirem a la inauguració d’una escultura que li va dedicar Jaume Mir.

Sou un activista inquiet, a banda de la commemoració de la Germania, en quins projectes més estau ficat actualment

Amb una vida no en tenim prou. Suara he fet els 70 anys i no em veig amb cor de fer tot el que voldria i caldria. Estic deixant massa coses als calaixos. He prescindit de la creació literària quan és el que més em satisfà, però en una situació com la nostra he de prioritzar les feines en funció de les necessitats. En un tres-i-no-res serem a les portes dels 800 anys de la conquesta de Mallorca, el desembre de 1229, amb la incorporació a la nació catalana. Caldrà enaltir l’orgull de pertinença i vindicar la defensa de la llengua, la cultura, el territori i la identitat.

Com a independentista històric, com valorau el moment actual de la lluita per la república catalana?

Pocs anys després de caure Mallorca el juliol de 1715 s’escampà un opuscle, Via fora els adormits!, que defensava una República Catalana formada per tots els territoris de la nació: València, el Principat, les Illes i, fins i tot, els confiscats arran del Tractat dels Pirineus. D’això ja fa 300 anys; tres segles de lluita que conviden a persistir. No m’agrada allò de «o ara o mai», sinó de «ara i sempre!». Malgrat la negligència i la desídia de les institucions, no hi ha marxa enrere!