El Bisbat de Mallorca ha emès un comunicat aquest dimarts horabaixa mitjançant el qual respon a les acusacions fetes aquest dimarts matí per Margalida Capellà, diputada de MÉS per Mallorca i Baltassar Picornell de Podem.

El comunicat comença: «D'un temps ençà, en diferents àmbits s'ha qüestionat la immatriculació de béns immobles que va realitzar la Diòcesi de Mallorca a l'empara de la normativa singular que va estar vigent entre 1998 i 2015». i afegeix: «Per això, consideram oportú recordar, des del rigor històric i jurídic, quin és l'origen i fonament d'aquesta normativa excepcional continguda en els arts. 206 de la Llei Hipotecària i 304 del seu Reglament, derogada per la Llei 13/2015, de la qual es va servir l'Església Catòlica per inscriure al seu favor determinats béns immobles que prèviament no constaven inscrits en el Registre de la Propietat».

El comunicat del Bisbat s'estructura en vuit punts que reproduïm íntegrament:

«1. Aquest procediment especial estava a l'abast de l'Estat, les Províncies, els municipis, les corporacions de dret públic i de l'Església Catòlica i els permetia la inscripció en el Registre de la Propietat dels béns respecte dels qui no tenien escriptura pública, precisament perquè en molts casos varen ser adquirits en temps immemorial, prèviament a la creació dels Registres de la Propietat i, fins i tot, en alguns casos, amb anterioritat al naixement de l'Estat.

2. El més rellevant és que la Diòcesi de Mallorca va inscriure en el Registre de la Propietat determinats béns precisament perquè eren seus. Per això, no és encertat pretendre fer veure el contrari: que l'Església Catòlica va adquirir la propietat dels immobles perquè gràcies a aquest procediment especial els va inscriure al seu favor.

3. En el cas de l'Església Catòlica, aquesta falta d'escriptura pública afecta especialment a les propietats immobiliàries que en el segle XIX varen ser exceptuades de la desamortització o posteriorment li varen ser retornades per l'Estat. Tant és així que, per tal de veure els immobles que eren propietat de l'Església, el Reial Decret de 21 d’agost de 1860 va desenvolupar el que disposa la Llei de 4 d'abril del mateix any, que ordenava elaborar una relació d'aquestes finques. En el cas de Mallorca, el 30 de novembre de 1865 el Estat i la Diòcesi —de comú acord— varen subscriure la 'Relación de las fincas pertenecientes a la Iglesia que no se incluyen en los inventarios de permutación por estar exceptuados de ésta, con arreglo al Convenio celebrado con la Santa Sede'. Doncs bé, tots els béns que la Diòcesi de Mallorca ha inscrit a l'empara d'aquesta normativa singular estan inclosos en el document signat amb l'Estat el 1865.

4. Convé ressenyar que en virtut del que disposa el Reial Decret 1867/1998 es va permetre la inscripció tant dels béns immobles de l'Església Catòlica com dels públics, fins llavors exclosa pel Reglament Hipotecari de 1947, prohibició aquesta que —lluny de comportar un privilegi— constituïa una autèntica discriminació, ja que impedia gaudir dels avantatges inherents a la publicitat registral. Així ho posa en relleu l'exposició de motius del Reial decret: 'D'altra banda, se suprimeix per inconstitucional la prohibició d'inscripció dels temples destinats al culte catòlic'.

5. Així, a l'empara d'aquesta nova regulació, entre 1998 i 2015 la Diòcesi de Mallorca va anar sol·licitant la inscripció de diferents immobles de la seva propietat, fent-ho sobre la base de l'abans citat document signat el 1865.

6. Convé afegir que la certificació expedida pel Bisbe sol·licitant-ne la inscripció a favor de l'Església no causa automàticament la inscripció d’aquest, sinó que en tot cas s’ha sotmès a la qualificació del registrador de la Propietat, qui només inscriu si formula un judici positiu de legalitat.

7. Addicionalment, les inscripcions practicades en virtut d'aquesta normativa especial no tenen efecte respecte de tercers fins transcorreguts dos anys des que es varen estendre. Això constitueix una sòlida protecció per a qui es consideri propietari de l'immoble immatriculat a favor de l'Església, que òbviament pot exercitar les accions judicials oportunes en defensa del seu dret; de manera que, com no pot ser d'una altra manera, els tribunals de justícia tenen l'última paraula per dilucidar qui n’ostenta el domini.

8. Finalment, és de justícia assenyalar que els Bisbes Úbeda, Murgui i Salinas, successius responsables de la Diòcesi de Mallorca durant el període en què va estar vigent la normativa comentada, han fet gala de la major prudència en sol·licitar la inscripció de béns immobles».