Peter Brill: “A la vida és important tenir sort, per molt bé que facis les coses”

Què recordau de quan us preparaven per a bombardejar Nova York?

Bé, jo venia de l'escola d'aviació i em destinaren a diferents llocs, per exemple a bombarders i caces. I poc després, a un petit grup de cinc o sis ens enviaren a una escola especial a prop de Riga. Tenien la idea de preparar un avió de la casa Heinkel perquè pogués volar fins a Nova York, amollar-hi les bombes i tornar.

En què consistia la preparació?

Una de les coses més curioses és que ens entrenaven per a orientar-nos durant el vol com els mariners, per les estrelles. Però, en definitiva, els nostres comandaments volien un avió que pogués arribar fins a Nova York i tornar. Heinkel proposà el seu model 177, amb quatre motors, però era necessari, a certa altura, volar solament amb dos perquè significava gastar la meitat de combustible. Així que durant els entrenaments vàrem haver de pujar fins als vuit o deu mil metres i fer la prova.

Què va passar?

Que l'avió tenia autonomia per a anar i venir, però es cremava. L'error va ser voler canviar de quatre motors a dos. Per a això s'haurien d'haver fet tota una sèrie de filigranes amb uns engranatges que mai no funcionaren bé en el Heinkel He 177. Finalment deixaren de banda el projecte, quan ja havíem cremat deu avions allà dalt.

Quan us digueren que s'anul·lava la missió especial de bombardejar Nova York vàreu estar content o disgustat?

Per mi, potser hauria estat un avantatge. Al cap i a la fi, jo només volia ser oficial de la Luftwaffe i, per damunt de tot, volia volar. Aquest ha estat l'únic motiu de la meva vida. Però en acabar la guerra em vaig trobar amb una gran decepció, davant allò que no sabia, davant el que hi havia al darrere.

Quants avions arribàreu a tomar en vol?

Ara estic llegint un llibre d'un tinent, que al final va arribar a ser quasi general de l'aviació alemanya, que va tombar dos-cents cinquanta-dos avions russos!

I vós, quants?

Tres.

Teníeu alguna tàctica especial?

No, no n'hi havia, de tàctiques especials. El tema era atacar des de baix. És l'única manera de fer-ho, apropar-te per davall de la panxa a l'avió enemic, perquè així no et pot veure.

Us prepararen per a aquesta missió especial entre el 1942 i el 1943, però més tard arribàreu a entrar en combat?

Sí, quasi al final de la guerra, el dia primer de gener de 1945 a les sis del matí vaig sortir en la meva primera operació. Vàrem fer una incursió damunt França per atacar la flota americana, creient que la nit de Cap d'Any les seves tropes haurien tingut una gran bauxa i que serien per terra, però no va ser així. Era una operació amb centenars d'avions, però va ser un fracàs. Només tornàrem la meitat.

Quins foren els grans errors que feren que Alemanya perdés la guerra?

No veure, per exemple, que si Napoleó no havia estat capaç d'ocupar Rússia ells tampoc no ho podrien fer. Rússia ha estat una potència grandiosa, així com Nord-amèrica i Anglaterra. No es podia lluitar contra tres superpotències. Així que el 1942 la guerra ja estava perduda per a Alemanya. No tenia prou forces per a combatre contra ells i, de fet, ja al principi les forces alemanyes reculaven contínuament de les fronteres russes. Per exemple, els anglesos començaren a bombardejar Alemanya l'any 1940 o 1941, durant la nit, i foren bombardejos relativament efectius, però llavors venien els nord-americans amb milers d'avions; jo n'he vist més de dos mil atacant Frankfurt i d'aquesta ciutat no quedà res. Cada un d'aquells avions duia entre sis i vuit metralladores, si ho multipliques per dos mil...

Què pensau del führer?

Hitler va ser un desastre per a Alemanya. I el pitjor és que jo creia que salvaria el meu país, que passaria a ser molt potent. Però tots els que crèiem això ens vàrem equivocar! Ens havien fet creure que teníem armes secretes que en realitat no existien.

Vosaltres sabíeu res de tot allò que passava amb els jueus als camps de concentració?

No, de cap manera! Ens tenien totalment enganyats. Més tard s'intentà jutjar-los (Nuremberg) però no, no. I llavors arribà la guerra freda i tot s'esvaí. En definitiva, tot allò va ser un desastre.

Llavors estiguéreu presoner a Rússia...

Sí, quan acabà la guerra, el 1945, jo estava lluitant contra els russos. Aleshores s'espenyaren els avions, pujàrem a un camió molt gran amb tot el personal de terra i intentàrem arribar fins als americans. Érem a la frontera entre Rússia i Alemanya. Crèiem que els americans ens esperarien amb els braços oberts, però ells entregaven tots els alemanys que s'hi acostaven als russos. Em passà tres vegades i les tres vaig fugir. Però a la quarta ja no podia més i els russos em ficaren a un tren molt gran. Sense menjar ni res de res, em dugueren al Caucas, a Armavir, a l'actual Armènia. Allà em donaven cada dia un poc de sopa aigualida i 400 grams de pa de blat de moro, que pesa molt, és a dir una llesqueta.

Deveu tenir una opinió molt negativa dels russos.

L'hauria de tenir, però reconec que Alemanya els tractà tan malament com nosaltres a ells. No els tinc cap rancor.

Què n'heu après, de tot això?

Aprens que has de ser constant amb les coses, que és un principi que sempre he inculcat als meus fills. Has de seguir endavant sempre, cap al teu objectiu. Però reconec que a la vida és important tenir sort, per molt bé que facis les coses.