“Preferesc morir que pagar el meu botxí”

José Antonio Braojos compleix avui 16 dies de vaga de fam a l'aeroport. Es nega a fer-se càrrec de la pensió de la seva mare i al·lega que el maltractava quan era petit

Julio BastidaPalma04/01/10 0:00

La vaga de fam que protagonitza José Antonio Braojos a l'aeroport de Palma arribà ahir al setzè dia. Aquest veí de Palma, guia turístic a l'atur, va iniciar la seva croada particular el 20 de desembre passat. Braojos viu en una planta baixa de 27 metres quadrats a la barriada de Corea. Un jutge li va ordenar que pagàs una pensió a la seva mare, a qui fa 19 anys que no veu. "Em va maltractar salvatgement durant tota la infantesa i l'adolescència i ara, per coherència, em neg a mantenir-la", afirma.

Com a mesura de pressió, el guia turístic de 43 anys va començar una vaga de fam. La seva ubicació és el taulell número 138 de la terminal de facturació de Son Sant Joan.

Problemes de salut

Setze dies més tard, visiblement afectat, més feble i amb la moral per terra, José Antonio ens atén i explica: "Des de fa uns cinc dies, rep diàriament la visita del metge de l'aeroport. El facultatiu em va detectar una important disminució del nivell de sucre, però jo prosseguiré la vaga de fam fins que es resolgui la meva situació", precisà.

"Ignor per complet si la meva mare biològica coneix la situació en què em trob. Ahir em vaig posar en contacte amb el seu procurador i al llarg del dia d'avui faré el mateix amb el seu advocat perquè la n'informin. Vull que sàpiga que preferesc morir de gana que la indignitat de viure pagant una pensió a la persona que va desgraciar tres vides: la del meu pare, la de la meva germana i la meva pròpia", relata José Antonio amb llàgrimes als ulls.

Pel nostre protagonista, és incomprensible que la seva mare, després de gairebé 20 anys sense tenir-ne notícies, pretengui que li abonin una pensió d'alimentació quan ella, segons el fill, té dret a una pensió no contributiva de l'Estat.

"Després de tant de temps, un dia va arribar a casa meva una citació judicial. Vaig quedar de pedra. La meva mare ens demanava, a la meva germana i a mi, una manutenció de 600 euros mensuals. M'hi vaig negar i anàrem a judici. Guanyàrem al principi, però la darrera sentència ens ha condemnat a pagar-li una pensió de 400 euros. Vull que quedi clar que no pag per fanfarronada, sinó perquè no puc i perquè, a més, seria immoral donar res a una dona que ens ha fet tant de mal a la meva germana i a mi", conclou.