Quan na Violeta va néixer, el seus pares, el guitarrista, cantant, productor i compositor Joan Bibiloni i na Julieta Almagro -que aleshores era cantant- actuaven al mític Centro de la Guitarra Española i la duien sempre amb ells, així que va créixer ja des d'un principi envoltada d'"energies" especials. De fet, mentre els pares es trobaven en escena, grans músics, com Max Suñer, Jayme Marques, Nando González, Kevin Ayers, Pepe Milán, Eugeni Canyelles i John Fisher, entre d'altres, l'engronsaven i li feien jutipiris, i es veu que aquella proximitat la situà, sense ella adonar-se'n, al prestatge de les aspiracions artístiques. Llavors, de joveneta, habità entre el bucòlic domicili de son pare a Llucalcari -sempre ple de músics- i el de la mare, a Ciutat, abans de partir cap a Salamanca per estudiar Ciències de la informació. El 2004 retornà a Mallorca per a integrar-se en els informatius d'Ultima Hora Punto Radio, però tot d'una demanà que la canviassin a la televisió, on intuïa un espai més ample per a la creativitat. Actualment, a trenta anys, després de treballar en la producció de diversos espais, fa nombrosos doblatges de sèries televisives i presenta el concurs infantil Què t'hi jugues a la TV de Mallorca. Na Violeta creu que ningú no pot defugir d'haver nascut a l'ombra d'un pare famós, però que davall aquesta ombra també s'hi està prou bé. Sobretot, ironitza, ara que arriben els mesos d'estiu.
Canviaríeu algun dels aspectes en què vàreu ser educada?
No, estic molt contenta amb l'educació que vaig rebre. La meva, és una família senzilla i molt afectuosa. Sempre he intentat treure el millor que m'han pogut donar cada un d'ells. Encara record les grandioses besades de la meva padrina "Caixeta". Allò era un amor que es podia escriure en majúscules.
Si no hagués existit la religió catòlica el món hauria estat millor?
Sense la religió catòlica ens hauríem estalviat molta opressió i molta moralina absurda. Però no tendríem la Seu, i això seria una llàstima.
La infància sempre es recorda amb melangia?
Jo la record amb alegria, encara que hi ha certs moments en què m'envolta un sentiment d'allò que els portuguesos en diuen saudade, sobretot quan record la gent que ja no hi és.
Quina és la vostra pàtria emocional?
Mira tu quin doi, però desprès d'uns anys vivint a Portugal i a França, en tornar a Mallorca, passejant per un mercat d'artesania, vaig sentir una emoció que quasi em va fer plorar... La persona que m'acompanyava em demanà què em passava i li vaig dir: "És que sent que això és la meva terra". Supòs que feia anys que l'enyorava.
En quina llengua es desenvolupa la vostra initimitat?
Amb la família, en mallorquí. Però la meva parella és de França i per això feim una barreja divertida del mallorquí, castellà i francès.
A quina edat vàreu sentir que ja éreu una dona feta i condreta?
Sincerament, a 20 anys, el dia que vaig aprendre a quant anava el quilo de pastanagues. Va ser el moment en què vaig començar a viure tota sola.
Hem de tenir una depressió en complir certes edats?
Pots pensar! Avui dia un xut de "botox" ho arregla tot. Personalment, m'agradaria envellir amb serenitat i no amb ressignació.
La vostra realització personal es troba a la feina o a la vida privada?
Per mi, allò ideal seria trobar l'equilibri entre les dues coses, encara que hi ha vegades que no ho aconseguesc.
Per què us heu fet carn de plató televisiu, en lloc de regentar una plàcida merceria?
Perquè som una exhibicionista. Però és curiós, perquè també em consider una persona tímida. Quan em trob endinsada en un projecte, de vegades em deman: "Ai, per què hauré dit que sí?". Desprès, quan el duc endavant, en gaudesc com una boja.
Tothom diu que no treballa a la televisió encalçant la fama. Això és una mentiderota?
És clar que sí. El poder i la fama són els "grans desitjos" de la televisió. I poden ser molt gratificants, però també extremadament perillosos.
Què és allò que us agrada més de la vostra feina.
Que no resulta gens monòtona. Quan fas televisió, has de tenir una capacitat d'adaptació prou desenvolupada, has de saber fer un poc de tot. Després, depenent del projecte, gaudeixes més o manco; però el joc és així.
Una relació sentimental ha de ser un plat únic o allò més convenient és anar de tapes.
Oh, m'encantaria poder anar de tapes, però sempre tendria por que em pegàs una indigestió. Un primer i únic plat em cau millor. Però, mai no se sap...
Quin personatge històric, de la política o de la cultura, ha fet més per als mallorquins? I... qui ha estat o és el mallorquí més deplorable.
En Michael Douglas ha fet una feinada per Mallorca. Deplorable, ho és qualsevol d'aquests que saben de memòria la cançó del Cola-Cao.
Què us estimau més que al cap a la fi Déu existeixi o que sigui una invenció?
Déu me n'alliberi de decidir sobre el seu destí. Ara, si pens en un "Déu" com el de la novel·la d'Adous Huxley Un Món feliç, em fa molta por.
És millor topar amb un "Quasimodo" intel·ligent o amb un Adonis entabanat?
No pot ser un terme mig, per favor?
El nacionalisme mallorquí és una malaltia o estan malalts els qui fan aquest diagnòstic?
No pens que els nacionalismes, com ideal o creença, siguin negatius i, molt manco, malaltissos. A més, hi ha molts matisos, en aquest tema. El problema és que el nacionalisme se sol utilitzar com a arma política. En tot això hi manca respecte. Un respecte bilateral, és clar.
El segle XIV vàrem ser regne independent. Si avui dia existissin mecanismes jurídics per a recuperar-lo, hi estariau d'acord?
No. Si ja és difícil gestionar una autonomia, imagina't un país. Ara, si me'n fessin reina, no sé que et diria...(cluca un ull).
Pensar en la felicitat és perdre el temps?
Supòs que sí! Més val deixar que el dia que arriba t'agafi per sorpresa. Així la felicitat és doble. Aixecar-te un dia i adonar-te sobtadament que ets feliç... Això està molt bé!
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Alerta, Violeta, que si en Douglas ha fet una feinada per Mallorca, en Matas li pagà a preu de canari jove, i endemés li va legalitzar les obres a s'Estaca. Com en Pedro J. però sense tanta barra madrileta ni ordinarieses com la De la Prada.