Les carícies gelades al sol de l'Antàrtida

Allà on mai no es posa el sol i la boira juga a ser la foscor de la nit, just allà arribaren els vint expedicionaris de l'Hespèrides. Un vaixell que sortí d'Ushuais, a la costa xilena, i hauria de trepitjar el terra glaçat de l'Antàrtida. Aquest destí no és un altre que el mític continent llunyà, despoblat, lliure de la mà dels homes. Tanmateix, l'Antàrtida és atractiva i misteriosa. Si tingués nom, potser es diria Àuril, la sensualitat conservada al gel per sempre.

Amb l'adveniment de l'any nou, d'enguany, els vint científics deixaren terra per investigar els corrents marítims que produeixen la ventilació oceànica. Es tracta d'un fenomen pel qual l'aigua que contacta amb la superfície és plena de CO2. Després, baixa al fons marítim i guarda aquestes partícules contaminants a una tomba d'aigua. Els oceans, per tant, esdevenen aliats inesperats en la preservació de la capa d'ozó.

La investigació de camp, planejada per la UIB dins un projecte internacional (ESSASI), durarà un mes. Abans d'endinsar-se en l'oceà Atlàntic, però, visitaren Santiago de Xile. Damià Gomis, veterà de travessies pel mar, recordà la impressió que li causa el palau de la Moneda: «Ja no mostra els impactes de les bales d'aquell 11 de setembre de 1973 i, tot i així, fa escarrufar-se».

Els records dels expedicionaris, recollits a un quadern de bitàcola que escrivien des del mateix Hespèrides, mostren el nerviosisme d'un gran moment a la vida. «Dues hores més i serem a mar oberta. I allà ens espera el pas de Drake, antesala de l'Antàrtida», escrigué un 2 de gener el mateix Damià. La temperatura, aleshores, pujava als 8,4 graus.

Es dirigeixen cap al cercle antàrtic, temps de lleure abans de començar les proves científiques. «Són dies per llegir una mica i familiaritzar-nos amb els companys de viatge», escriu Alejandro Orfila.

Ara, el fred apressa. 5,4 graus. Biel Jordà, per la seva part, comença amb les bromes: «Volia escriure aquest blog tranquil·lament a la cabina, però com que no tinc ordinador, em trob al laboratori envoltat pels companys que s'avorreixen i decideixen que no em concentri». La seva feina s'intensifica a mesura que s'acosten al destí.

I es troben amb els sentinelles de l'Antàrtida. Karol Castro ho recorda: «Les aus i els pingüins ens vigilen; i mentre nosaltres també ens els miram, hem topat amb un pingüí tot blanc. Deu ser albí». Ara sí. Bufa el vent i baixa la temperatura: 0 graus. No tot, però, és tan poètic. Enric Culat, periodista acompanyant de l'expedició, demana insistentment des del blog: «Que algú em digui què ha fet el Barça!». «La mar estava completament plana, pareixia la Mediterrània, i el cel clar i el sol alt il·luminant els gels que ens envolten», descrivia la jove Neus Garcias a la darrera part del viatge.

Ha arribat el 23 de gener. Últim dia a la mar. Escriu Damià: «La boira escampa lentament, i des de Punta Arenas ens han comunicat que l'avió estava a punt d'enlairar-se». Camí a King George, lluny de l'Antàrtida.

Els que hi han anat alguna vegada, però, asseguren que es distingeixen entre si per tot arreu del món. Com els gallecs, poble ibèric del qual procedeix n'Alexandra. I canta: «E dende aquí tan lonxe da miña terra... 'Por moi lonxe que viaxedes sempre haberá un galego agardando!».

Asseguren doncs, que l'Antàrtida es troba allà on hi ha un viatger. Arreu del món, com els fills de Galícia.