ANTONI MATEU. Palma.
Cada vegada que la dida veia el seu propi fill comprovava amb frustració com s'havia emmagrit d'ençà de la darrera visita. El seu home portava l'infant a Palma perquè no s'oblidàs de sa mare. Mentre, aquella dona pagesa vinguda d'un poble de la part forana observava com hi anava, de bo, l'infant de casa palmesana que alletava i que feia que hagués de plànyer l'aliment a l'infant nascut del seu propi ventre. No hi podia donar passada. Un horabaixa, passejant-se pel moll de la Riba amb el nin extern en braços, tingué un atac de desesperació. Les mans li fluixejaren i l'infant caigué sobre les roques.
Amb la narració La dida, amb què Salvador Galmés (Sant Llorenç des Cardassar 1876-1951) obtingué un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona de 1923, l'autor denuncià les diferències de classe a la Mallorca caciquista de les primeres dècades del segle XX i la dualitat entre el camp i la ciutat. Així mateix, Galmés també fa una defensa de la maternitat i de la naturalesa humana per sobre de qualsevol convencionalisme.En l'actualitat, les dides ja no vénen de Campanet o de Búger. Ara, aquelles que cuiden els infants o els majors de l'opulenta societat mallorquina, són originàries d'Equador, Perú, Colòmbia o Bolívia.
El sentiment que els provoca haver d'encarregar-se dels de casa d'altri i haver de descuidar els seus propis és, però, el mateix que experimentà el aquella pagesa que féu de dida en una casa bona. Al menys, això és el que demostra un estudi de la Universitat de les Illes Balears sobre els impactes negatius en la salut de les treballadores immigrants llatinoamericanes que tenen cura de persones dependents. Aquest treball ha estat finançat, en part, pel Fons d'Investigació Sanitària del Ministeri de Sanitat i Consum, i ha estat encapçalat pel doctor Andreu Bover, director del Departament d'Infermeria i Fisioteràpia de la UIB.
Segons una sèrie d'enquestes i entrevistes realitzades a treballadores d'aquest perfil que exerceixen a Mallorca i a altres parts de l'Estat espanyol, com és el País Basc, Catalunhya i les Illes Canàries, s'ha pogut observar que el canvi en el seu estat d'ànim es deu a una sèrie de factors que estan directament relacionats amb la seva condició d'immigrants i amb les característiques del treball que desenvolupen. «De vegades, aquestes dones passen tres o quatre anys sense veure els seus fills perquè no tenen la documentació en regla per poder viatjar ni per demanar el reagrupament familiar. En altres ocasions, els fills es fan majors i acaben per no reconèixer les mares, la qual cosa els provoca un patiment insuportable», explica Bover.
Els investigadors també han comprovat com moltes de dones que fan feina cuidant persones majors se senten atrapades pel destí. Voldrien tornar a la seva terra, però el fet que els doblers que envien al seus familiars que són allí suposin la seva supervivència, provoca que es facin enrere. Tanmateix, el tipus de treball que desenvolupen també té un desgast físic. En la majoria dels casos, cuidar-se de persones dependents no era el seu treball abans que arribassin a Mallorca. Això els pot provocar contractures i luxacions.
«Els sous baixos, de devers 600 euros per dedicació completa, i les jornades laborals, llargues, especialment en el cas de treballadores que estan en règim intern, contribueixen a l'aïllament social. Fins i tot, hi ha casos de treballadores que han de dormir amb la persona dependent i, en determinades ocasions han arribat a patir assetjament sexual», assegura Bover. L'estudi també posa de manifest una relació directa entre la capacitat de resistència d'aquestes treballadores i el context social del qual provenen, cosa que ve determinada per si es tracta d'una cultura més submisa o més reivindicativa, com també la visibilitat racial.
«S'ha comprovat -assegura el professor de la UIB- que, com més occidental sigui l'aspecte de les treballadores, més facilitats troben per tenir un lloc d'atenció al públic». Així mateix, l'informe assenyala alguns aspectes positius pel fet d'immigrar. Els investigadors asseguren que han detectat un cert orgull i autoestima perquè han estat capaces de dur endavant el procés d'adaptació a país llunyà i, alhora, trobar feina. A més de poder ajudar així la seva família i donar-los esperances d'un futur millor. També expliquen la possibilitat d'una major independència econòmica i social en un àmbit més equitatiu en qüestions de gènere que en alguns dels seus països d'origen.
En definitiva, es tracta d'una realitat social provocada pel fet que les dones autòctones han deixat d'assumir l'atenció als major i infants a causa de la incorporació al món laboral. I tampoc s'ha de desjectar, com a causes, la manca real d'una incorporació real dels homes de la família a la cura de nins i grans, l'increment de persones dependents i la intensificació dels fluxos migratoris.
