No són exsecalladors ni empeltadors; no fan clots de figuera ni voreres netes; no adoben marges esbaldregats ni fan sequers d'albercocs o figues; no poden parres ni tenen bestiar... En definitiva, no viuen del camp, encara que alguns d'ells ara jeguin dins el que antigament eren els sestadors de les ovelles. La seva activitat professional, però, no necessàriament està vinculada amb l'economia agrària.

Són joves que han optat per viure fora dels nuclis urbans a la recerca d'un nou model de vida. No s'ha de confondre. No són com els neorurals, joves de procedència urbana que després del maig del 68 envaïren el massís central francès per retornar als orígens i viure de la confitura de pruna que ells mateixos empotaven i venien, o de la llana que cardaven. No és això, no.

Aquests joves de què parlam poden esser professors, infermers, psicòlegs o administratius, posem per cas. La majoria són professionals liberals o treballadors del sector serveis que no volen romandre lligats a la ciutat o a l'espai urbà més que el temps just en què hi treballen.

La resta del dia, s'estimen més dedicar-lo a fer meditació davall un garrover, a triar bessó per fer una coca o a llegir al sol teb d'hivern mentre s'engronsen en un balancí de roba de llengües. «Crec que no podria tornar a viure dins la ciutat. Per fer-ho, hi hauria d'haver una gran zona verda davant de la casa on visqués», diu Antoni Gelabert (Caimari, 1978), fisioterapeuta i dissenyador, que viu en una finca d'ametlers del terme de Binissalem.

«A mi, això de viure al camp em va venir un poc rodat. Vaig estar uns anys per Vic i, quan vaig tornar a Mallorca, en lloc d'anar a viure amb els meus pares, vaig decidir anar a viure tot sol. Com que a ca nostra tenien aquesta caseta, així m'estalviava haver de pagar lloguer», diu Antoni.

«No et pensis! "s'exclama el fisioterapeuta. De tot d'una va ser traumàtic. És mal de fer, avesar-t'hi. Ara, però, ja no ho canviaria per res». «És evident que tots feim feina per subsistir. Jo visc de fer substitucions pels ambulatoris d'Atenció Primària de Mallorca. Una setmana em toca a Artà i una altra a Inca. El que més m'agrada, però, és tenir clients que vénguin a la consulta que tenc a la caseta. Això em permet dur un model de vida diferent, molt més relaxat, i dedicar part del meu temps a cuidar l'hort o a fer meditació», explica el jove.

«En aquesta finca hi ha sis quarterades d'ametlers "diu Antoni. És cert que el que en trec no em basta per a res, però m'agrada contemplar la finca i els arbres. Hi hauria gent que, per ventura, s'estimaria més, dins aquestes sis quarterades, fer-hi dues cases més i viure del lloguer que n'obtindrien. No ho critic. Jo, però, m'estim més que la finca continuï essent tal com és des de fa un segle. Quan hi vaig fer obra em digueren 'I per què és que no hi fas un pis a damunt?'. I jo vaig dir 'I què n'he de fer, del pis a damunt?'. Vaig eixamplar uns quants metres la caseta, els permesos, i hi vaig sembrar un parral a davant. Això és tot».

El tema de la conversió de l'espai agrícola en espai residencial a Mallorca ha estat estudiat per Jaume Binimelis (Felanitx, 1965), professor de Geografia Rural de la Universitat de les Illes Balears. «El fet que l'agricultura a Mallorca hagi deixat de ser rendible és un fenomen ben constatat. Mentre això sigui així, l'ús residencial del sòl rústic continuarà essent un valor a l'alça. Si tenim en compte el discurs sobre l'idil·li rural que difonen la literatura i els mitjans de comunicació, casos de persones que viuen al camp sense que la seva activitat econòmica hi estigui directament vinculada són fàcils d'entendre», explica el geògraf.. «Ara bé. D'entre les persones que opten per aquest model de vida, se'n destrien unes quantes castes. Si un coneix la marjal poblera, sabrà com són les característiques d'algunes de les construccions que hi han proliferat. Aiguavessos que no s'avenen, porxos i més porxades, i balustrades a balquena. Baldament aquestes edificacions estiguin folrades de pedra, no deixen de resultar d'una rusticitat forçada i molt artificial», comenta Binimelis.

«Ben segur que molts d'aquests "diu l'estudiós" degueren sortir del camp, ara fa trenta anys, cansats de fer-hi feina. Si els haguessin predicat que un dia hi voldrien tornar, segurament no ho haurien cregut. En aquells anys, pots estar segur que aquests poblers haurien bescanviat la terra que tenien per un apartament a vorera de mar, al Port d'Alcúdia».

«Hi ha, però, un altre tipus de persones que tenen una concepció més romàntica de l'entorn rural. Són els que hi viuen volent-ne conservar el caràcter autòcton i genuí. Tanmateix, però, la conservació del paisatge no pot restar en mans del romanticisme. Difícilment un que visqués en un mas de la Garrotxa podria desplaçar-se cada dia a Barcelona per fer-hi de metge, per exemple. A Mallorca, en canvi, això sí que és possible. La limitació territorial de l'Illa fa que la mobilitat de les persones sigui superior a la d'altres llocs d'Europa. I això és un fenomen que ja no es pot deturar», pensa Binimelis.

Mentrestant, Antoni Gelabert s'assolella davall el parral de davant casa seva. Gairebé no se senten els cotxes que tothora circulen per l'autopista d'Inca i que està menys d'un quilòmetre enfora de la finca. «Quan no sé què he de fer, agaf la bicicleta que era del meu padrí i me'n vaig a fer una volta fins a un llogaret que hi ha aquí a prop», diu Antoni en relació a Binigual, un conjunt d'una trentena de cases que s'abandonaren als anys setanta i que ara està reconvertit en un complex turístic per a alemanys.