ANTONI MATEU. Palma.

«Ara no xerreu, que aquesta eina té males bromes i vos podria fer un tall», avisa Tomeu Pericàs Tur (Palma, 1961) mentre passa la fulleta arran de morros d'un servidor. «Au, xerrau si teniu xerrera, que per aquest redol fa més bon treballar», diu quan ja és a prop de la patilla.

«No i... la fulleta que jo faig servir no és tan delicada com el raor que emprava mon pare. Amb allò si que se'n podia fer, de mal!», afirma aquest barber, que té portal obert just davant la plaça del Pes de la Palla.

Tomeu té exposats en una de les prestatgeries del negoci els estris antics que en altre temps usaven els barbers. «N'hi ha que ja eren de mon pare i d'altres, alguns clients, sobretot persones d'edat, els m'han regalats. Tenir-los a la vista de tothom em fa molt content», explica. En l'actualitat, la imatge que a molts provoca el mot «raor» tan sols és aquella del peix que tanta anomenada té. Fins no fa gaire anys, però, aquesta paraula s'utilitzava, a Mallorca, per designar l'eina dels barbers.

A la ciutat de l'Alguer encara ara empren aquest mot no tan sols per referir-se a la navalla d'afaitar, sinó per designar tota casta de ganivets. Els que parlen habitualment en català, s'entén, ja que allà els percentatges sobre l'ús social de la llengua són dels més baixos de tot el territori.

En l'actualitat, els raors de Tomeu només són de mostra. Les navalles d'ara porten fulletes encastades que tan sols s'empren una sola vegada. «Avui dia tot ha canviat molt. Quan jo vaig començar, ensabonava tothom amb la mateixa brotxa. Això, ara, ja no ho fa ningú. Saps què fan els clients majors que van a l'antiga? -demana el barber-. Idò cadascú em du la seva brotxa i jo la hi guard aquí. Així la hi faig ben neta». «Tot el material, un cop s'hagi fet servir, s'ha d'esterilitzar», comenta. «En temps de mon pare tot anava d'una altra manera. I això que ell treballava a barberies de molta anomenada en aquella època, com són Dandy i Jubensa», recorda.

Hi ha qui diu que en temps de matances els joves aprenents de l'ofici aprofitaven la bufeta del porc per aprendre'n. La giraven a l'enrevés i, inflada, aquella pell fa una espècie de llim. Per pagar el mossatge, els aprenents havien de llevar aquella lluentor de la bufeta sense fer-la malbé.

Tomeu explica que ell n'aprengué afaitant tots els de ca seva. «Mon pare i tots els oncles quants tenia vaig afaitar. I els en vaig fer més d'un i més de dos, de talls», comenta. «S'ha de dir, però, que per molt que un barber en sàpiga, sempre en pot fer qualcun de tall», avisa el barber de la Calatrava.

Els parroquians de Tomeu Pericàs no són exclusivament de la barriada. N'hi ha que hi van a afaitar-se o a tallar-se els cabells des de punts més allunyats de la ciutat. «De poc ençà -explica- en tenc una partida que són joves, de prop d'una trentena d'anys o de manco. No et pensis que tothom qui ve, véngui just per afaitar-se. N'hi ha que vénen pel massatge i, fins i tot, n'hi ha que vénen per la conversa. Amb molts de clients, hi tenc una bona relació basada en anys de passar-los el raor». «La vida, però, ha canviat. Moltes de vegades veig qualque jove que guaita a la barberia. I quan veu que tenc gent, se n'afluixa, d'esperar. És a posta que tothom avui dia s'afaita a ca seva. La gent frissa massa», diu el rasurador.

Tomeu ja és a l'acabament. Ara arriba la part més relaxant: una tovallola humida i calenta damunt la cara, un massatge relaxant i, per acabar, quatre estamenejades ben pegades per deixondir de l'entobiament. Ah no, encara no està tot llest: «A tothom deman si vol que li posi essències o colònia. Que en voleu, vós?».