Mala herba

Damià Quetglas19/11/07 0:00

Mala herba, mai no mor» és un tòpic pagès, una obsessió del cultivador, un bon eslògan poblicitari. Que neixi, creixi i es reprodueixi en condicions naturals on s'hi vol un cultiu productiu li dóna aquesta qualitat de dolenteria. «Fer net de males herbes» és metàfora usual de l'intent desesperat de voler que hi hagi gent dolenta, fent-te, precisament, el dolent. Que hi ha gent dolenta és obsessió tan antiga com la humanitat, que està farcida històricament de guerres de fe i de poder; o sia, de voluntats -individuals i col·lectives- per doblegar la resta, el món, a una causa (el cultiu, el déu, el país o la humanitat,..). Per la resta, la gent (així en general i de banda, els baixos instints) cerca sobreviure en les millors condicions a escaire de morals, com les plantes silvestres, que també fan paisatge. Pel pagès, fer net de males herbes, era tasca ingrata perquè sabia que no l'acabaria esvaint, que cíclicament tornaria a néixer. Per això s'inventaren les herbicides químics, que han acabat, quasi bé més aviat amb els pagesos, que amb les males herbes. Una històrica dolenteria més. En definitiva, és cansat causar dolor, però no hi ha més remei. Encara que és convenient no excedir-se en la dolenteria: saviesa pagesa.

Dir allò que no es vol sentir és una petita dolenteria. Publicar un llibre com el de Bartomeu Garí sobre les desfilades de dia i els afusellaments de nit a Porreres del trenta sis, també ho pot ser considerat. Però són actes de necessària higiene mental: les veritats fan lliures els humans, entre tanta ensaginada de propaganda moral i consumista. No anar de fira, ara que en fan tantes, també pot ser una dolenteria. O fer cas omís dels resultats futbolístics. I no dur mòbil. O usar-lo compulsivament. Però els més grans delictes, els actes més antigregaris ja no són l'assassinat i el robatori, que han esdevingut lucrativa pràctica massiva. No anar a votar o no deure res a ningú -i, sobretot, als bancs- són d'allò més antisocial i més dolent.

També ha estat considerat mala herba, tot aquell esforç per aidar per fer més lleuger el trànsit per aquest món, si no era productiu: comares, xerraires, còmics, curadors, músics, ... i creadors de bellesa i de plaer, en general. Coses que no serveixen per res, deien. De cop, però, s'han universalitzat les veritats que satisfer els sentits, els instints i les inquietuts poden ser també cultura. I els pobles pagesos s'han omplit d'auditoris, sales d'exposicions, restaurants,... més enllà del tradicional cultiu de vells arbres productius, amb els quals s'encaparroten els cultivadors de vots. El batle de sa Pobla, per exemple, treu dobbers d'on no n'hi ha per homenatjar els majors i no en troba per mantenir el museu d'art contemporani, ni té temps per visitar les exposicions que donen vida al poble. Definitivament, és més atractiva una nevada a la Serra, que la pluja de galetes des d'un avió, talment la propaganda de Cacaolat, al Dijous bo. Mala herba, mai no mor.

Encara no ha arribat Santa Catalina -la mesada de Nadal per comprar el torró- i ja pengen de moltes balconades els pare noels que va inventar la Coca-cola.