ANTONI MATEU. Palma.

«Mai m'hauria pensat arribar a viure tants d'anys! Tots els meus germans ja són morts i jo, per mi, que quedaré per llavor!», s'exclama tot rient Margalida Vila Torres (Valldemossa, 1907), pocs dies després d'haver fet 100 anys.

«D'ençà que ha fet l'aniversari, mu mare, va com a desbaratada. No se'n pot avenir de tantes visites com ha tengut!», diu la seva filla Antònia.

«Mirau si és mal d'entendre el món: quan era fadrina no vaig tenir tantes visites com ara que som vella i he fet cent anys! Que no és ver? -pregunta mirant sa filla. Fosca, de l'Ajuntament i tot m'han vengut a veure! Què nom aquell que em va dur la confitura?».

«Grosske nom, mu mare!», respon Antònia dient-li el llinatge del regidor palmesà. És que aquesta casta de nom no me surt! Idò en 'Krosske' aqueix, me va dur un plat amb tres pots de confitura. Jo, no és que ho sigui molt, de la confitura... Però, així mateix, li vaig dar les gràcies. Punyeta món, què havia de fer? Encara que va venir a posta a dur-me el present!».

El naixement de Margalida i la seva trajectòria vital està vinculat amb dos dels personatges més identitaris de Mallorca. «Fa molts d'anys que visc a Establiments. Fins que em vaig casar, però, a edat de 25 anys, vaig viure a Valldemossa. Jo som nada al carrer de la Rectoria número 5, just devora la casa on nasqué Santa Catalina Thomàs. Ara la te retraria, a la casa de la Beata. Al pis de dalt hi havia la cuina amb uns fogonets i unes graelletes, i a baix hi havia la capella. Jo, hi vaig anar a fer net, moltes de vegades», explica madò Margalida.

«Saps què feia l'Arxiduc quan venia de Miramar a Valldemossa, amb el seu cavall, que era dels que anaven més magres del poble?», demana la centenària, donant a conèixer que, quan ella era nina, el mallorquí d'adopció més cèlebre encara era viu.

«Idò, tirava peces de quatre en terra i passava molt de gust de veure com els al·lots les arreplegaven. Els nins corrien escapats. Jo, per mi, no hi vaig anar mai. Les nines, però, ens rèiem d'ell perquè duia un davantal molt llarg que li arribava fins als peus!». «Mirau! A les velleses haver de tenir tantes visites!» torna a exclamar Margalida.

«Bé, i me'n poden fer, de cas. Amb la feinada que jo he feta. Encara era una nina assuixí -diu assenyalant l'estatura d'un al·lot- quan mun pare ja ens duia, a jo i els meus germans, a fer carbó dins l'alzinar. Per fer el ranxo, cada estiu, mun pare feia dues barraques. Una per a ell i mu mare, i una altra amb una paret enmig, per els sis infants. Els nins a una banda i les nines a l'altra».

«Quan vaig esser joveneta vaig anar a collir garroves a Son Puig. Allà hi vaig conèixer el meu home, que era d'Establiments i també hi feia feina, i ens vàrem enamorar», comenta madò Margalida. «Poc després el meu home va anar a mun pare i li digué: «Padrí...». Ai no! No li digué això, que encara no érem casats! Li va dir: «Mestre Pere, jo vos volia demanar entrada...». I mun pare li va respondre que sí, però amb una condició: que un dels dos havia de deixar la feina de Son Puig», diu.

«Saps per què era això? -pregunta Margalida. Perquè, com que mun pare era de Valldemossa, era molt devot. Per tot això de la Beata que he contat. I no volia que, fent feina plegats, qualcú ens posàs mal. «Només faltaria que qualcú vos veiés sortir de per una estança de per allà i vos posàs calúmnies!», ens digué». «I el meu home hi consentí. Jo vaig quedar a Son Puig i ell va començar a fer de picapedrer. I no hi havia fet mai! Mira't tu, si hi estava emprendat, de jo!», i Margalida no pot evitar tornar a riure.