Marx deia que l'únic camí per aconseguir l'hegemonia política
era imposar la superestructura ideològica. Si s'adapta el pensament
de la gent als objectius econòmics i socials, tot és possible.
Estil de vida i praxi política es conjuguen i garanteixen la
pervivència dels qui estan en el poder. Aquests darrers quatre anys
del PP balear i del seu líder, Jaume Matas, són l'exemple
radicalment contrari de com s'han de fer les coses. Matas passarà a
la història com probablement l'únic president de dretes que perd el
poder en època de bonança econòmica, pau social, suport absolut
dels poders fàctics, plena ocupació i al país més conservador de
caràcter i de pensament de tot l'hemisferi. Com ha estat possible
un ridícul semblant? Vegem els tres processos:
El passat
Matas obtingué la majoria absoluta el 2003 i provocà una crisi
sense precedents dins l'esquerra balear. A l'ensems, aconseguí un
pacte amb Unió Mallorquina que deixava aquest partit «subsidiat» i
a les ordres. Mai cap polític balear no havia gaudit d'una
conjuntura tan dolça. Matas s'havia de limitar a posar pau, a
engrandir la seva base social i a preparar-se per governar durant
lustres. S'havia de limitar a conservar l'statu quo, a mantenir una
posició d'equilibri respectant la personalitat pròpia balear. Però
va fer exactament el contrari. Entregà Mallorca als nous amos.
Sobtadament, al cap de pocs mesos d'haver-se reinstal·lat Matas
al Consolat, esclatà la crispació. L'extrema dreta començà a
mossegar amb fúria, a dreta i a esquerra, i sobretot als centristes
d'UM, els socis de Matas. Un mes i un altre mes d'ofensiva, un any
i un altre any de ràbia. Mentrestant, i de manera indissimulada,
naixia una nova superestructura ideològica: la Nueva Mallorca, una
befa intel·lectual contra un país de més de 750 anys d'història amb
l'objectiu indissimulat d'arraconar la seva llengua i la seva
cultura. Aquest procés de destrucció dels valors més preuats anava
en paral·lel al desenvolupament rapidíssim de la mès variada casta
d'obres públiques. I el vell coservadorisme mallorquí i eivissenc
començà a intuir que darrere tant d'asfalt, metros i macrohospitals
s'amagaven pilotades urbanístiques. La ideologia madrilenya es
presentava com a sinònim de modernitat. El periodista ideòleg del
dretanisme messetari, Pedro J. Ramírez, es passava pel nas la costa
mallorquina. I Matas el protegia, mentre consentia escomeses
ferotges contra Maria Antònia Munar o contra tota demostració
cultural que anàs en contra dels objectius de la Nueva
Mallorca.
Matas, amb una nova superestructura ideològica i amb un Partit
Popular que havia convertit en un quarter, es presentà a les
eleccions de maig de 2007. Jugava a tot o res. Creia garantida la
majoria absoluta. Creia que havia fet un arxipèlag a la imatge i
semblança dels seus amics madrilenys. Les línies noves de metro
havien de passar per les terres verges de Palma. Venia una explosió
de l'urbanisme, de la immigració, d'una nova casta dominant lligada
al «negociarro» a curt termini. Però hi fallà una cosa: les urnes.
Molts de conservadors quedaren a ca seva o votaren Unió
Mallorquina. La Nueva Mallorca havia disparat amb l'escopeta
buida.
El present
Què té ara Matas per intentar reeditar el pacte amb UM? Crispació?
Odi? Afany d'extermini? Després del que ha fet aquests darrers
anys, després dels atacs ferotges de Rosa Estaràs contra UM, què
pot oferir a Munar?: sacrificar Catalina Cirer a Palma en benefici
de Miquel Nadal? Grans àrees de gestió als unionistes d'una
autonomia endeutada fins a les celles, després de tanta obra
pública? Matas no pot oferir res a UM, perquè ha intentat destruir
no ja aquest partit, sinó la ideologia i els valors que representa.
Amb els seus amics madrilenys al costat (que representen pilotada
ràpida més pensament messetari), Matas ha duit el PP balear al
precipici. Ha tudat tot el gran posat de pensament autòcton
tolerant i pactista. Matas encara no és conscient de fins a quin
punt ha cremat el seu partit. Què li espera, al líder del PP, com a
cap de l'oposició?
El futur
És evident que un possible pacte d'UM amb l'esquerra implicarà un
creixement clar del centre nacionalista. A un PP a l'oposició només
li queden dos reductes importants: Calvià i Inca. Els seus batles,
Carlos Delgado i Pere Rotger, són oli i aigua. En un altre país
militarien en formacions diferents. El castellanoparlant Delgado,
agenollat davant els poders fàctics calvianers, és un prototip de
la Nueva Mallorca propiciada pels ideòlegs importats de Madrid.
Rotger és el contrari: defensor de la llengua i els valors propis,
fill legítim de l'antic conservadorisme autòcton. Representen dues
superestructures ideològiques antagòniques dins la mateixa
formació, condemnada a l'oposició. Per la seva banda, el dialogant
Francesc Antich i UM ostentaran el gruix del poder. Matas ho té
molt difícil per mantenir l'equilibri intern. Molts el miren a ell
com el gran causant de la derrota precisament perquè, a diferència
de Gabriel Cañellas, no ha sabut donar a la seva formació una línia
comuna, pròpia i adaptada a la realitat. Ha fet un partit postís, i
això es paga molt car. Quina oposició farà? Serà de tall calvianer
o de tall inquer? Com es pot proposar recuperar el poder enmig de
tanta confusió? Perquè qui avançarà dins aquest desgavell serà UM,
que a poc a poc pot anar conquerint més i més espais d'influència
social. Basta que actuï amb seny, fent molta de feina en línia amb
la idiosincràsia illenca i fent de la mallorquinitat una
superestructura ideològica sòlida, coherent, oberta i tolerant.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.