Marx deia que l'únic camí per aconseguir l'hegemonia política era imposar la superestructura ideològica. Si s'adapta el pensament de la gent als objectius econòmics i socials, tot és possible. Estil de vida i praxi política es conjuguen i garanteixen la pervivència dels qui estan en el poder. Aquests darrers quatre anys del PP balear i del seu líder, Jaume Matas, són l'exemple radicalment contrari de com s'han de fer les coses. Matas passarà a la història com probablement l'únic president de dretes que perd el poder en època de bonança econòmica, pau social, suport absolut dels poders fàctics, plena ocupació i al país més conservador de caràcter i de pensament de tot l'hemisferi. Com ha estat possible un ridícul semblant? Vegem els tres processos:

El passat
Matas obtingué la majoria absoluta el 2003 i provocà una crisi sense precedents dins l'esquerra balear. A l'ensems, aconseguí un pacte amb Unió Mallorquina que deixava aquest partit «subsidiat» i a les ordres. Mai cap polític balear no havia gaudit d'una conjuntura tan dolça. Matas s'havia de limitar a posar pau, a engrandir la seva base social i a preparar-se per governar durant lustres. S'havia de limitar a conservar l'statu quo, a mantenir una posició d'equilibri respectant la personalitat pròpia balear. Però va fer exactament el contrari. Entregà Mallorca als nous amos.

Sobtadament, al cap de pocs mesos d'haver-se reinstal·lat Matas al Consolat, esclatà la crispació. L'extrema dreta començà a mossegar amb fúria, a dreta i a esquerra, i sobretot als centristes d'UM, els socis de Matas. Un mes i un altre mes d'ofensiva, un any i un altre any de ràbia. Mentrestant, i de manera indissimulada, naixia una nova superestructura ideològica: la Nueva Mallorca, una befa intel·lectual contra un país de més de 750 anys d'història amb l'objectiu indissimulat d'arraconar la seva llengua i la seva cultura. Aquest procés de destrucció dels valors més preuats anava en paral·lel al desenvolupament rapidíssim de la mès variada casta d'obres públiques. I el vell coservadorisme mallorquí i eivissenc començà a intuir que darrere tant d'asfalt, metros i macrohospitals s'amagaven pilotades urbanístiques. La ideologia madrilenya es presentava com a sinònim de modernitat. El periodista ideòleg del dretanisme messetari, Pedro J. Ramírez, es passava pel nas la costa mallorquina. I Matas el protegia, mentre consentia escomeses ferotges contra Maria Antònia Munar o contra tota demostració cultural que anàs en contra dels objectius de la Nueva Mallorca.

Matas, amb una nova superestructura ideològica i amb un Partit Popular que havia convertit en un quarter, es presentà a les eleccions de maig de 2007. Jugava a tot o res. Creia garantida la majoria absoluta. Creia que havia fet un arxipèlag a la imatge i semblança dels seus amics madrilenys. Les línies noves de metro havien de passar per les terres verges de Palma. Venia una explosió de l'urbanisme, de la immigració, d'una nova casta dominant lligada al «negociarro» a curt termini. Però hi fallà una cosa: les urnes. Molts de conservadors quedaren a ca seva o votaren Unió Mallorquina. La Nueva Mallorca havia disparat amb l'escopeta buida.

El present
Què té ara Matas per intentar reeditar el pacte amb UM? Crispació? Odi? Afany d'extermini? Després del que ha fet aquests darrers anys, després dels atacs ferotges de Rosa Estaràs contra UM, què pot oferir a Munar?: sacrificar Catalina Cirer a Palma en benefici de Miquel Nadal? Grans àrees de gestió als unionistes d'una autonomia endeutada fins a les celles, després de tanta obra pública? Matas no pot oferir res a UM, perquè ha intentat destruir no ja aquest partit, sinó la ideologia i els valors que representa. Amb els seus amics madrilenys al costat (que representen pilotada ràpida més pensament messetari), Matas ha duit el PP balear al precipici. Ha tudat tot el gran posat de pensament autòcton tolerant i pactista. Matas encara no és conscient de fins a quin punt ha cremat el seu partit. Què li espera, al líder del PP, com a cap de l'oposició?

El futur
És evident que un possible pacte d'UM amb l'esquerra implicarà un creixement clar del centre nacionalista. A un PP a l'oposició només li queden dos reductes importants: Calvià i Inca. Els seus batles, Carlos Delgado i Pere Rotger, són oli i aigua. En un altre país militarien en formacions diferents. El castellanoparlant Delgado, agenollat davant els poders fàctics calvianers, és un prototip de la Nueva Mallorca propiciada pels ideòlegs importats de Madrid. Rotger és el contrari: defensor de la llengua i els valors propis, fill legítim de l'antic conservadorisme autòcton. Representen dues superestructures ideològiques antagòniques dins la mateixa formació, condemnada a l'oposició. Per la seva banda, el dialogant Francesc Antich i UM ostentaran el gruix del poder. Matas ho té molt difícil per mantenir l'equilibri intern. Molts el miren a ell com el gran causant de la derrota precisament perquè, a diferència de Gabriel Cañellas, no ha sabut donar a la seva formació una línia comuna, pròpia i adaptada a la realitat. Ha fet un partit postís, i això es paga molt car. Quina oposició farà? Serà de tall calvianer o de tall inquer? Com es pot proposar recuperar el poder enmig de tanta confusió? Perquè qui avançarà dins aquest desgavell serà UM, que a poc a poc pot anar conquerint més i més espais d'influència social. Basta que actuï amb seny, fent molta de feina en línia amb la idiosincràsia illenca i fent de la mallorquinitat una superestructura ideològica sòlida, coherent, oberta i tolerant.