Quan a les 16.00 hores d'avui aterri a l'aeroport de Son Sant Joan el vol d'Spanair procedent de Madrid, podrem dir que la gran aventura illenca de l'Everest ja haurà acabat. Oli i els dos Tolos han aconseguit, aquesta vegada sí, clavar la bandera de Mallorca a dalt de tot. I això, ho hem de celebrar.
La història de l'excursionisme a la nostra illa és centenària, però la de l'alpinisme té un recorregut molt més curt. Tot i això, la seva traça és clara i profunda, plena de fites importants i significatives. Quant a l'himalaisme, fa tan sols quinze anys que els primers escaladors mallorquins s'acostaren per primera vegada a les muntanyes de Nepal, Tibet i Pakistan. Així, amb la primera ascensió mallorquina al sostre del món es tanca un episodi que marcarà una nova fita en aquesta cursa per dur l'esport illenc fins a les més altes cotes. Però la història continua, perquè entre tots els que compartim aquest esport n'escrivim un bocí cada dia.
Al final, només van ser dos -Joan Antoni Olivieri «Oli» i Tolo Calafat- els que assoliren el cim. Però l'èxit va ser de tots tres, fins i tot de qui va quedar al camp IV (8.000 m) -Tolo Quetglas- afectat per un mal d'esquena que li impedí fer front als metres finals. La feina en equip és fonamental. No podem oblidar la part que els correspon als xerpes que estigueren devora ells durant tota l'expedició, Dawa Nuru Sherpa, Pemba Ringi Sherpa i Nima Kancha Sherpa; el sirdar, Pasang Tshiring Sherpa, a més de tota la societat mallorquina que els ha fet costat al llarg de dos mesos d'expedició.Mentrestant, i pels que acostumen a parlar amb excessiva frivolitat de l'alta muntanya, que prenguin nota del següent. L'Everest, ja ho hem comentat en aquestes cròniques, no és un joc d'infants. És la muntanya més alta de la Terra, un vuit mil sobre un altre vuit mil, on els problemes es multipliquen per deu a cada metre que puges i on l'aire és com un fil prim que gairebé es romp a cada alenada. La temporada s'ha tancat amb un total de 16 morts, la majoria pel vessant nord del Tibet. El sud, el de Nepal, registrà 4 morts (els tres xerpes que perderen la vida a la cascada de gel i l'escalador txec de 39 anys que morí a la paret del Lhotse).
No s'hi val fer bromes, al final surten cares. Just quan els mallorquins abandonaven el camp base, una nina coreana de 17 anys, que amb el seu pare havien intentat fer cim a l'Everest sense oxigen, va haver de ser evacuada amb les mans i els peus congelats. L'ús d'oxigen suplementari no estranya a ningú avesat a aquest tipus d'aventures, tot i que és cert que alpinistes professionals en prescindeixen com un repte més de la seva ascensió. L'escalador italià Simone Moro, un professional de l'alta muntanya, renuncià a obrir una nova via al Lhotse i a fer la travessa integral a l'Everest per assegurar-se un lloc al sostre del món amb oxigen.
L'esport de muntanya de Mallorca es mereixia arribar a dalt de tot. És ver que ha costat, fins a dos intents. Però la tenacitat i el coratge d'Oli i els dos Tolos, amb el suport de les institucions públiques i privades (Consell de Mallorca, Gesa, Sa Nostra i Grup Serra), i d'altres petits patrocinadors, ho han fet possible.
Personalment, només em queda donar les gràcies una vegada més als escaladors que han hagut de suportar la meva inquisidora presència gairebé dos mesos. Però en conjunt ha estat com viure en família, tot i que els més estimats (Queta, Clàudia, Marc, Marga, Miquel, Joana, Joanet, Bielet -a punt d'arribar-, Mar, Sandra, Cristina, Xavi i Marc) eren lluny del camp base. A tots ells: l'Everest ja és nostre. Junts, hem fet cim!!!
