Polemista, conspirador, demagog, renegat o blasfem. Tots aquests qualificatius són emprats per definir Jaume Santandreu des del seu cercle d'enemics, que en aquest cas són més dels que qualsevol persona desitjaria. Els que el coneixen bé i l'aprecien veuen en ell una mena de messies de l'època actual, algú capaç de fer costat incondicional als més desafavorits de la societat tot i l'oposició dels poderosos. Aquest capellà manacorí es defineix com un sindicalista de l'Església, ja que ni tan sols aquesta sagrada institució podria considerar-se democràtica sense una oposició insubornable com la seva.

Santandreu coneix bé José María S.A., el dement que destrossà la imatge del Sant Crist de la Sang, i el dia abans de l'atac contra el símbol religiós aquest dement l'anà a veure per demanar-li ajuda. «José María va venir a Can Gazà el dia abans dels fets per demanar-me acollida, però jo m'hi vaig negar perquè la seva presència posava en perill l'estabilitat i bon funcionament del centre».

«Tots els que hem impulsat el projecte d'aquesta comuna solidària ens sentim molt impotents davant del cas de José María, ja que durant els dos anys que fa que l'ajudam l'únic que hem aconseguit és que em volgués matar a mi dues vegades i que intentàs calar foc a l'acolliment», assegurà el capellà.

«Aquest jove té un gran problema, ja que és un malalt mental que pateix una esquizofrènia molt greu que el converteix en un ésser extremadament violent. A Can Gazà l'hem alimentat i li hem procurat tota l'atenció que hem pogut, però no tenim mitjans per tractar persones com ell», va dir Santandreu.

Aquest curiós missioner urbà atribuí l'atac contra el Sant Crist «al desencís que pateix el jove cap a l'Església, ja que totes les entitats a les que ha acudit li han tancat la porta als nassos, des de Cáritas fins a nosaltres mateixos». «Feia temps que José María planejava fer-ne una de grossa per cridar l'atenció, per exigir ajuda a tots aquells que li han donat l'esquena. Per això escollí La Sang. El Crist dels pobres, el de les prostitutes, el de la gent humil que té més esperança que possibles no li havia servit per a res», va dir.

Santandreu continuà que «bona part del turment que sent aquest jove és perquè la seva excompanya no li deixa veure el fill d'ambdós. Primer ho va provar a les bones, acudí als jutjats per demanar la custòdia de l'infant i no aconseguí res. Perdé la lucidesa, provà a les males i acabà a la presó».