Un 49 per cent dels illencs entre els 15 i els 24 anys d'edat parla castellà a casa, mentre que just un 42 per cent ho fa en català i un 8 per cent empra ambdós idiomes indistintament, segons les dades que aporta l'estudi de Sa Nostra Joves balears. En aquest context desfavorable a la llengua pròpia de les Illes, un 23 per cent dels enquestats es mostrà bastant o totalment d'acord en «imposar l'espanyol o castellà com a única llengua oficial a tota la nostra comunitat i el català ha de ser una qüestió privada de cada un». Novament, el nombre de joves que voldrien invertir els termes i fer del català l'única llengua oficial a les Illes Balears fou inferior, un 18 per cent. En canvi, la major part dels adolescents (76 per cent) es mostrà favorable a que «tots els que vulguin viure en català se'ls ofereixin les condicions necessàries, per tal que puguin fer-ho». El castellà, emperò, obtingué una proporció superior, amb un 80 per cent de joves que demanaren aquest dret lingüístic.

Francisco Andrés Orizo, responsable d'aquest apartat en l'estudi ara publicat per Sa Nostra a la col·lecció «Quaderns Solidaris», estableix sense sorpresa que «el català és més utilitzat per les classes mitjanes-altes; el castellà, per les classes mitjanes-baixes i baixes-treballadores, sobretot per aquestes darreres», alhora que la primera llengua oficial de l'Estat «destaca un poc més en els dos extrems de l'espectre polític: a l'esquerra i a la dreta; mentre que al centreesquerra destaca relativament el català i al centredreta l'ús és indistint». Aquesta visió sociològica es complementa amb el paper històric reconegut que ha tingut l'esglèsia catòlica en la cura i conservació del català a les Illes. El professor Orizo constata que «el castellà és usat majoritàriament pels no-creients i ateus, no tant pels indiferents i agnòstics», mentre que «l'ús del català es desplaça cap al costat dels catòlics practicants», tot i que, de manera curiosa, «sobretot dels no molt practicants».

De fet, «els que són més partidaris d'una imposició (sobretot del castellà) són els catòlics practicants», mentre que «els que afavoreixen més les condicions de viure en català els trobam entre els indiferents, agnòstics i no-creients». La major inclinació al castellà es produeix a Mallorca, la màxima orientació al català a Menorca, segons l'autor de l'estudi. Això no obstant, una cosa és l'ús familiar de la llengua i una altra les preferències o ideals. Novament, el català no despertà tantes passions com el castellà entre els joves que respongueren a la pregunta «de poder elegir les quatre llengües que t'agradaria saber, quines elegirires i en quin ordre de preferència?» El català ocupà el cinquè i darrer lloc del rànquing creat, per darrere de l'anglès, l'alemany, el castellà i el francès, per aquest ordre.

En aquest cas, emperò, Francisco Orizo interpreta que aquesta ordenació just indica el «pragmatisme» dels joves, que reconeixen «la necessitat pràctica d'idiomes, diferents dels propis i autòctons, a la vegada que el natural cosmopolitisme inserit en la seva tradició històrica i cultural». Una visió de gènere sobre aquesta qüestió demostra que «els homes es diferencien de les dones per la seva major inclinació, primer, cap a l'anglès i, després, cap al francès. Les dones, cap al català». Ara bé, la normalització lingüística, promoguda des de l'educació reglada pot haver donat alguns fruits. Així, Orizo observa que els adolescents "en aquest cas fins als 20 anys" «s'inclinen relativament més del costat del català; passada aquesta edat presenten una orientació relativament major cap a l'anglès». Creu l'autor de l'estudi que «amb l'edat pressiona més el cosmopolitisme o el pragmatisme dels idiomes necessaris».