algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 15°
15°

Negres lletres havaneres

Ernest Hemingway no s'exilià de Cuba per decisió pròpia. Ho féu per les pressions dels EUA, relata la historiadora Ana Rosa Alfonso

"Tot en ell era vell, llevat dels ulls". Aquestes són les primeres paraules de la novel·la El vell i la mar, d'Ernest Hemingway. Són els mateixos mots que coronen infinitat de cartells i parets de la zona de l'Havana on vivia. De fet, l'escriptor nord-americà protagonitzà un llarg idil·li amb la capital de Cuba, per ventura l'amor més llarg que tingué en vida, fins i tot més que el de les nombroses dones que estimà -però que sempre abandonava.

En qualsevol cas, la relació entre el literat i el país no és, ni molt manco, unidireccional. Perquè encara avui dia, quaranta-vuit anys després que Hemingway abandonàs l'illa, els cubans senten un profund orgull per l'escriptor.

A l'hotel Ambos mundos, situat a l'Havana vella, la devoció és màxima. A les parets hi ha penjades desenes de fotografies en blanc i negre. Tot i que, de fet, el rostre del mateix Hemingway també era un poc en blanc i negre, amb la barba blanca i la pell torrada pel sol del Carib.

L'habitació 511 es convertí en el seu refugi per escriure. "Home, aquí asseguren que escrigué Per qui toquen les campanes?", comenta amb orgull René, el grum, a la porta de l'establiment.

Es veu que escrivia cada matí amb rigor marcial i que només era en haver acabat, que destapava una botella. Perquè si els cubans coincideixen en res, és en el fet d'assenyalar-lo com un bevedor empedreït. Tant, que si un moscard el picàs, també s'emborratxaria. Les passes d'Ernest, doncs, es poden resseguir a les dues cocteleries més cèlebres de la capital: un daiquiri al Floridita, un mojito a La bodeguita de en medio. Entram al primer.

La barra del Floridita fa, de llarg, com tres homes tombats. Però el glamur d'un temps ha tornat amb la comercialització sota el nom de Hemingway. Un dels bàrmans, Silvio -li posaren aquest nom en honor del cantautor, explica-, fa una petita confessió: "Si Hemingway s'arribà a prendre 13 daiquiris, segons els rumors, li devia sortir bastant car!". Efectivament, aquest combinat frape no és dels més barats.

Tanmateix, no és que La bodeguita de en medio hagi mantingut més les essències. El local va de salt en salt, mentre un grup de músics delecta els turistes amb les cançons que han vingut a escoltar-hi: Guantanamera, Che Guevara i la resta. La banda sonora de la Revolució, vaja.

Però potser cal anar al barri de Cojimar, a vint minuts de l'Havana vella, per observar vestigis de la intimitat de l'escriptor. La Terracita, com indica el nom, era el local on anava a sopar amb la seva amant. "Però amb quina?", demanam al propietari. "Per nosaltres just n'hi havia una: la de la nostra barriada", contesta.

Tot i que Hemingway se n'anà de Cuba l'any 1961, no va ser per diferències ideològiques. De fet, s'entrevistà amb Fidel Castro dues vegades. Tal com aventurà la historiadora Ada Rosa Alfonso Rosales, el 3 d'agost passat, el novel·lista hauria partit pressionat pel seu Govern, el dels EUA. No debades, la seva presència a Cuba i les simpaties pel socialisme eren una publicitat negativa que l'Imperi no estava disposat a tolerar.

Hemingway no conreà la novel·la negra, però el seu exili a Cuba pareix una novel·la de gènere policíac. Són les lletres negres i les havaneres. Seves, en fi, tot i que mai no les escrigué.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.