"El negre és la negació del color", li advertiren el seu primer dia de pràctiques. Però no és que Inès Colom (Palma, 1971) en faci gaire cas. Encara vesteix de negre molt sovint, i no tan sols s’hi prodiga en el seu vestuari, sinó també en les seves col·leccions. Colom, consagrada dissenyadora de Ciutat, començà fent pràctiques amb noms il·lustres de l’escena estatal com Mariscal, per esmentar-ne algun. I així, sentí les primeres recomanacions perquè desterràs el negre del seu armari. O sigui, que li digueren que no tornàs a la feina si lluïa aquest color.
Eren els dies en què Colom realitzava un màster a Madrid, per arribar a un somni que havia rumiat des dels 14 anys: dissenyar.I en tornar a l’Illa muntà, en col·laboració amb la seva mare, una botiga pròpia, Magí XX. D’aquí prové el nom de l’empresa, Magine, fusió filiomaternal. I és que la història va de mescles. Com la que barreja un vestit de novia i una pagesa tradicional de l’Ílla. "Hem de preservar el que tenim, tot i què sense deixar d’innovar", assegura Colom.
Com Armani i Versace
I així, de la mescla d’arrels en sorgí la veu pròpia. Perquè un vestit de Colom du la seva estampa, tan evident que hi torna irrecognoscible i tot. Però ella no es limitarà a cosir vestits. "Ara vull fer interiorisme", confessa. Una evolució que ja abans iniciaren modistes com Armani o Versace. Encara que la seva predilecció són i seran els vestits. "És una feina única i a mida", assevera Colom per justificar-ne els preus. Un vestit de novia, posem per cas, són 2.000 euros. Evidentment, és un preu que inclou un patronatge exclusiu.
Ara exporta teixits italians, perquè "és divertit jugar amb la matèria". Però sempre li queda la tela llisa i planera. "En faig talls, jocs, formes, volums diferents...". Tot i que darrerament també hi incrusta pedres. Just hi ha un problema: "Ho absorbeixen tot". Criden massa l’atenció, idò. Les seves creacions són a l’atelier (taller) de Jaume II, una botiga d’alta costura. "Però aquí a les Illes no hi ha gaire cultura de vestir bé", ha de confessar Colom. "Aquí la gent només es vesteix de gala per anar a bodes i comunions". I ho contraposa a Madrid, per exemple, on "les dones es vesteixen bé fins i tot per anar al club nàutic quan són de vacances, o fins i tot a l’hipòdrom".
Sabates de cocodril
Per la seva banda, Gabriel Amengual és ja un veterà del calçat. Des del seu taller a Inca, Amengual i la resta de treballadors confeccionen les sabates amb material que els arriba de ben lluny. És el cas de la pell de cocodril, un animal que es cria massivament en granges d’Austràlia. I dels quals s’extreu la pell per fer-ne fins mocasins. L’estruç és un altre animal propens a acabar cobrint els peus dels illencs.
El catàleg de sabates de Carmina ShoeMaker es complementa amb la trompa de cavall, també anomenada anca de poltre o cordovà. Arriba de la mítica ciutat dels gàngsters, Chicago. D’Itàlia, en canvi, n’arriben les pells de pitó. De fet, segons Amengual, al país transalpí es troben els millors adobadors de pell.La veu pròpia d’un comerç, el de les sabates, que sobreviu a l’Illa.
