La Unió Europea ha desenvolupat una estratègia per assegurar-se l'abastiment de les matèries primeres que considera crítiques. Els instruments que ha ideat reprodueixen les relacions de saqueig i despossessió del colonialisme. Un fenomen que es coneix com a colonialisme verd.
El passat 19 de febrer, la Unió Europea i Ruanda signaren un memoràndum d'entesa per a cooperar en el desenvolupament de les «cadenes de valor de matèries primeres» al país africà que incloïa, entre altres qüestions, finançament per infraestructura, investigació i formació. La UE ha signat acords similars amb Canadà i Ucraïna el 2021, amb Kazakhstan i Namíbia el 2022 i amb Argentina, Xile, Groenlàndia, Zàmbia i República Democràtica del Congo el 2023.
La signatura no va agradar gens a Kinshasa i quatre dies més tard, el president de la República Democràtica del Congo, Fèlix Tshisekedi, qualificà l'acord com «provocació de mal gust» que «fomenta el saqueig». La raó és que Kinshasa du molt de temps acusant Kigali de saquejar els seus recursos gràcies al suport que dona al grup rebel M23 a l'est de la República Democràtica del Congo.
No és una acusació infundada. Un informe de l'ONU assenyala que les faccions rebels amb el suport d'Uganda i Ruanda, inclòs el M23, controlen xarxes estratègiques de contraban que van des de les mines a l'est del Congo fins Ruanda i Uganda, des d'on els minerals s'exporten a les cadenes de subministrament del món. Això explicaria perquè Ruanda s'ha convertit en un dels majors exportadors de coltan del món, malgrat que té poques mines pròpies d'on s'extreu aquest mineral.
Tshisekedi va dir també que «amb aquests productes il·legals equiparan el seu Exèrcit i continuaran la seva expedició aventurera a la RDC» I afegí: «Qui és el seu còmplice? La Unió Europea. La UE, que sempre ens ha donat lliçons de democràcia, predica ara amb el pitjor exemple possible». La Comissió, com sempre, fent amics.
No li manca raó a Tshisekedi, ja que l'any passat la UE signà un memoràndum d'entesa amb RD Congo i Zàmbia, de manera que en aquesta ànsia per acaparar matèries primeres s'ha ficat ella tota sola en un bonic jardí. De pas, torna a demostrar el poc que preocupa a Brussel·les la guerra i els drets humans quan es tracta dels seus interessos econòmics, entre els que ara es troba el d'assegurar el subministrament d'allò que la UE ha denominat matèries primeres crítiques.
Matèries primeres crítiques
El llistat de materials crítics fou actualitzat l'any passat amb la inclusió de sis nous minerals entre les matèries primes crítiques. Entre els 34 que conformen la llista actua hi estan inclosos, per exemple, el níquel i el coure, però no perquè hi hagi problemes de subministrament, sinó per la seva elevada importància econòmica. En aquest cas, el motiu de preocupació per a la UE sembla ser la concentració de la propietat. Altres minerals s'han afegit al llistat, no només perquè es necessiten per a la transició verda i digital, com insistentment es repeteix, sinó perquè són importants per a rames de la indústria, com l'aeroespacial i la de defensa, on s'espera es doni un augment de la demanda en el futur.
Per tant, l'estratègia de la UE va més enllà de la transició verda. El principal objectiu que planteja Brussel·les és el d'assolir un «subministrament just i sostenible de matèries primeres als mercats globals». Una meta ben paradoxal, ja que, per una banda, menciona els mercats globals, que se suposen lliures, però per l'altra, es troba en la necessitat d'implementar una estratègia per assegurar una cosa que en teoria pot comprar lliurament en aquests mercats globals.
Una contradicció que du a pensar que quan els responsables europeus parlen de «mercats globals», en realitat es refereixen a mercats controlats per ells mateixos. En tal cas, és evident que el control requereix certa bastida més o menys sofisticada. Brussel·les ha preparat una elaborada estratègia que consta de quatre pilars fonamentals: el club de les matèries primeres crítiques, Global Gateway o porta d'enllaç global, aliances estratègiques quan a les matèries primeres i acords de lliure comerç i inversió.
Els quatre pilars
El primer és el club de les matèries primeres crítiques que el comissari de Comerç, Valdis Dombrovskis, definí com el format per «tots els països amb idees afins disposats a enfortir les cadenes de subministre globals». Consumidors i països rics en recursos units al voltant de quatre objectius: compartir coneixement i cooperar, impulsar la producció sostenible i el processament local, garantir un comerç i una inversió fiable i que l'augment del subministrament no sigui a expenses de les comunitats i el medi ambient.
Aquest projecte és una còpia de la Iniciativa per a la Governança dels Recursos Energètics llançada pels EUA el 2019 i que anava dirigida a «socis amb idees afins», això és, una associació econòmica però regida per criteris ideològics amb la finalitat d'excloure Xina. I la UE opta pel mateix esquema.
Global gateway o porta global és un projecte que bàsicament consisteix en invertir en infraestructures per a contrarestar la influència de la Franja i la Ruta xinesa. Un altre projecte on la UE, defensora del lliure mercat, opta per crear barreres. Es centra en cinc sectors: digital, clima i energia neta, transport, salut i educació i investigació.
Brussel·les pretén mobilitzar 300.000 milions d'euros entre 2021 i 2027, bàsicament a compte de la iniciativa privada. Per això ofereix subvencions i préstecs d'institucions financeres. Un estudi d'Eurodad assenyala que difícilment assolirà aquest objectiu, per la qual cosa la UE ha decidit col·locar sota aquest paraigües alguns projectes d'inversió ja existents, reduint d'aquesta forma la quantitat de doblers frescos que necessita atreure.
Un tercer pilar són les aliances estratègiques. Es tracta d'acords que es recullen en els memoràndums d'entesa, com el que ha signat recentment amb Ruanda, que en realitat no són vinculants i només expressen una voluntat de col·laborar. L'informe «La febre de les matèries primeres» de Transnational Institute assenyala que a partir de la signatura, s'estableix una fulla de ruta amb les activitats concretes a realitzar. Un pla que no és públic ni tampoc és supervisat per cap organisme independent, i, per tant, es pot pensar que no conté cap referència a mesures concretes per garantir la sostenibilitat, participació de la societat civil, els drets humans o el medi ambient.
El quart pilar és la decisió que la Comissió va prendre el 2015 d'incloure un capítol d'energia i matèries primeres en tots els acords de lliure comerç que signi, aquests mateixos que ara critiquen els agricultors. Segons la Comissió, les regles de l'Organització Mundial del Comerç no eren suficients per a definir aquest apartat per la qual cosa va decidir incloure un nou apartat per a refermar els seus privilegis.
Les clàusules de Comerç
Transnational Institute ha analitzat el capítol d'energia i matèries primeres que s'estan incloent als acords de lliure comerç i assenyala alguns punts conflictius. En primer lloc, aquestes sí són clàusules vinculants i en cas de conflicte, les parts poden recórrer als tribunals d'arbitratge que es determini.
En segon lloc, els principis del lliure mercat són al regla clau. Determinen que s'ha d'eliminar qualsevol distorsió en el comerç, i per distorsió s'entén qualsevol mesura estatal que pugui obstaculitzar el flux de matèries primeres o energia, com les restriccions a l'exportació. Així, Indonèsia, que compta amb grans reserves de níquel, decidí el 2014 prohibir l'exportació de minerals no processats per a poder desenvolupar una industria pròpia. Posteriorment, ha pres mesures similars amb la bauxita, cosa que portat a les multinacionals i a la UE a impugnar-les davant diferents tribunals, on la lluita continua. Es tracta d'un clar exemple del mode en que els tractats de lliure comerç entorpeixen la creació d'una industria nacional i impedeixen alterar els patrons històrics de colonialisme i dependència.
En tercer lloc, prohibeixen els monopolis a la importació i exportació. Una mesura que entorpeix, per exemple, que es puguin crear agències nacionals que comprin matèries primeres per a vendre-les posteriorment, quan les condicions de mercat millorin, i d'aquesta manera maximitzar el benefici per al país.
En el mateix sentit funciona la prohibició de fixar preus d'exportació. Un aspecte en el que la Unió Europea cedí davant Xile, però a canvi assolí unes condicions tan restrictives per aplicar-ho que la seva aplicació s'ha convertit en una cosa excepcional.
L'informe de Transnational Institute conclou que «el terme colonialisme verd s'utilitza cada vegada més per a descriure aquesta situació, això és, l'extensió de les relacions colonials de saqueig i despossessió a l'era verda de les energies renovables, amb el consegüent desplaçament dels costos socio-ambientals als països del Sud global»
