nubes dispersas
  • Màx: 29°
  • Mín: 23°
24°

Es compleixen 25 anys dels acords de Pau a Irlanda del Nord: la reunificació és més a prop que mai

El 10 d'abril de 1998, Irlanda del Nord va posar fi, amb un històric acord, a tres dècades de conflicte armat. Els Acords de Belfast, rebatejats per a la posteritat com els Acords de Divendres Sant per la data en què van ser signats, varen marcar el principi de la fi d'uns enfrontaments sectaris a partir d'un consens que ara trontolla, agitat pels efectes polítics col·laterals de la sortida del Regne Unit de la Unió Europa.

El conflicte es remunta als anys vint del segle passat, quan l'illa d'Irlanda es va dividir entre un país homònim independent i una zona septentrional que seguia vinculada al Regne Unit, que va imposar la partició d'Irlanda.

Les discrepàncies polítiques i socials varen derivar una dècada més tard en la creació de grups armats: per part dels unionistes, va sorgir la paramilitar Força Voluntària de l'Úlster, mentre que en el bàndol rival es va crear l'Exèrcit Republicà Irlandès, conegut per les sigles angleses d'IRA.

Varen començar Els Pogroms('The Troubles', en anglès), l'eufemisme pel qual es coneixun conflicte que es va cobrar durant tres dècades més de 3.500 vides, fins a la signatura dels Acords de Divendres Sant.

Aquest text tenia com a principal desafiament dibuixar un nou marc de convivència política que reflectís a més el complex teixit social d'un poble xapat en dos, amb divisions establertes fins i tot en l'àmbit religiós --els unionistes són en la seva majoria protestants, mentre que els republicans s'identifiquen amb el catolicisme--.

Els Acords varen establir les bases d'un marc de respecte entre les dues parts i, en el terreny polític, varen donar peu a un nou Parlament amb seu a Belfast i un Govern d'obligada coalició. Els nacionalistes, encapçalats pel Partit Unionista Democràtic (DUP), i els republicans, liderats pel Sinn Féin, braç polític de l'IRA, estaven obligats a asseure's a la mateixa taula.

Reconeixement del dret a l'Autodeterminació

Els acords de Divendres Sant o de Pasqua, foren subscrits pels dos principals partits nord-irlandesos, catòlic i protestant (Partit Socialdemòcrata Laborista i Partit Unionista de l’Ulster), a més del Sinn Fein, branca política de l’IRA, i pels caps de govern britànic (Tony Blair) i irlandès (Bertie Ahern). Precedits de l’alto el foc de l’IRA i l’inici de negociacions angloirlandeses (1994), els acords comportaren la renúncia irlandesa a la reivindicació dels sis comtats nord-irlandesos i, per part britànica, fou acceptada la possibilitat d’una unificació d’Irlanda per vies democràtiques a través de l'exercici del dret a l'Autodeterminació. El tractat també incloïa el restabliment de l’autogovern, el desarmament dels grups paramilitars, la retirada de l’exèrcit britànic i la reforma de la policia.

Els Estats Units, llavors encapçalat pel demòcrata Bill Clinton, va exercir de mediador en aquestes negociacions, que varen concloure amb la rúbrica dels dos principals responsables polítics d'Irlanda i del Regne Unit: Tony Blair per la part britànica i Bertie Ahern per la irlandesa.

Premi Nobel de la Pau

El Comitè Noruec va reconèixer en 1998 amb el Nobel de la Pau aquests esforços polítics, personificats en les figures del dirigent polític irlandès John Hume i del nord-irlandès David Trimble. El jurat va entendre que la seva tasca no sols permetria la pau a Irlanda del Nord, sinó que serviria per a «inspirar» altres solucions pacífiques a conflictes de diversa índole a tot el món.

El Brèxit

La Irlanda del Nord d'avui tampoc és la mateixa que fa 25 anys. Al setembre de 2022, el cens va reflectir per primera vegada que hi havia més persones que s'identificaven com a catòlics que com a protestants, i en els comicis parlamentaris de maig per primera vegada el Sinn Féin va obtenir la primera plaça, en detriment del DUP, que sempre s'havia arrogat el càrrec de ministre principal i, per tant, la batuta del Govern.

Tot això en un context marcat des de 2016 pel Brexit. Al juny d'aquest any, una majoria de ciutadans britànics --també a Irlanda del Nord-- varen apostar en referèndum per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, la qual cosa va obligar a redibuixar un marc de relacions que tenia entre els seus punts més espinosos la frontera a l'illa d'Irlanda.

El Govern britànic i la Comissió Europea varen idear el conegut com a Protocol d'Irlanda del Nord, annex als acords del Brexit i que allunyava el fantasma d'una 'frontera dura'. Permetia als nord-irlandesos seguir vinculats al mercat comú europeu, però obligava a l'establiment d'una sèrie de controls en el comerç amb Anglaterra, Escòcia i Gal·les.

El recel unionista cap a aquests controls, al·legant que limita les relacions fluides amb la resta del Regne Unit, ha derivat en un bloqueig polític a Irlanda del Nord, fins al punt que aquesta zona manca de govern des de la passades eleccions. El DUP s'ha negat a facilitar el funcionament institucional i pactar una nova coalició fins que es tinguin en compte les seves reivindicacions.

La reunificació més a prop

Mentre els unionistes intenten guanyar temps a la desesperada, la realitat s'imposa i els partidaris de la reunificació d'Irlanda ja són majoria al Nord. És qüestió de temps que es convoqui el referèndum d'Autodeterminació inclòs en els acords de Pau. I que guanyi el sentit comú.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.