Moammar al-Gaddafi està enrocat. El president libi, conegut per les seves excentricitats, enfrontaments amb Occident, vel·leïtats sense fi i el més longeu dels dictadors de l'Àfrica, veu trontollar el seu poder, assetjat pels rebels i l'OTAN, però sembla que no té la intenció de tirar la tovallola.
Nascut a la ciutat de Sirte el 1942, en el si de la tribu Gafafa i criat en una família dedicada al pasturatge de camells, va aconseguir estudiar per accedir a l'Acadèmia Militar.
Amb els seus companys d'armes va saber aprofitar els ensenyaments de lideratge i assolí el comandament mitjançant un cop d'Estat l'1 de setembre de 1969, quan va enderrocar el rei Idris Senussi, en el poder des de la independència del país el 1951.
Ara les seves habilitats com a líder i els seus dots per muntar la seva haima en qualsevol lloc, a banda de tota la parafernàlia de la qual durant tots aquests anys s'ha fet acompanyar, estan sent sotmesos a prova, com ja ocorregué el 1986, després de l'ordre del llavors president dels Estats Units, Ronald Reagan, de bombardejar el seu palau a Trípoli i la ciutat portuària de Bengasi.
Tanmateix, la força motriu de l'actual revolta tribal ha sacsejat d'arrel els fonaments del seu poder i no li ha servit de res apel·lar, com va fer per accedir al poder, a les doctrines panarabistes del líder egipci Gamal Abdel Nasser. En les seves canviants polítiques encaminades a resplendir com a líder àrab, ha recorregut a la desestabilització de països africans, ha increpat els dirigents palestins i d'altres nacions àrabs que han afavorit negociacions amb Israel, encara que durant la guerra del golf Pèrsic, el 1991, s'abstingués de fer costat a Saddam Hussein. Entre les seves "genialitats" polítiques -a més del seu Llibre Verd- entorn de la unitat del món àrab, ha pretès establir aliances que el posassin al capdavant d'uns Estats Units del Sàhara.
Doblers i petroli
Creador de la Unió Socialista Àrab, el partit únic, els voluminosos ingressos del petroli li han facilitat les seves conegudes excentricitats i megalòmanes intervencions en les contínues guerres del Txad. Supervivent de més d'un cop d'Estat, l'anomenada "revolució cultural", anunciada el 15 d'abril de 1973 després d'un intent frustrat, va significar la solidificació del seu poder mitjançant la formació dels comitès populars de base i la creació d'un nou govern, el de la Jamihiriya (Estat de masses), amb el qual deia que donava la veu al poble, el qual ara en vol l'enderrocament. Implacable en la repressió de qualsevol dissidència, les seves complicitats amb activitats terroristes significaren l'aprovació de sancions el 1992 per part del Consell de Seguretat de l'ONU per la seva negativa a lliurar dos sospitosos de l'atemptat contra l'avió de Pan Am a Escòcia el 1988 i en el qual moriren 270 persones. L'enduriment de les esmentades sancions i la congelació de fons libis el 1994 no va impedir que mantingués contactes clandestins amb la xarxa de tràfic nuclear de l'enginyer pakistanès A.Q. Khan.
Després de la intervenció de Nelson Mandela el 1999, va lliurar els dos sospitosos de Lockerbie perquè fossin jutjats i aquell mateix any va celebrar el 30è aniversari de la seva revolució, mentre intensificava la campanya de promoció internacional.
Els seus sistemàtics gests d'abandonament de qualsevol de les instàncies internacionals en què participa el seu país, com la Lliga Àrab, han estat succeïts pel pagament d'indemnitzacions a les víctimes de l'atemptat contra la discoteca berlinesa La Belle el 1986, fet que desencadenà les represàlies de Reagan i de l'avió d'UTA el 1989.
El 2003, els Estats Units i Líbia hi iniciaren un acostament després de l'anunci de la renúncia de Gaddafi al desenvolupament d'armes de destrucció massiva, que va culminar en l'intercanvi d'ambaixadors el 2008. En els seus viatges a l'estranger, abillat com un beduí tocat amb la taquiia (petita gorra cònica), ha fet gala de la seva guàrdia pretoriana de dones. El fill de la seva segona esposa, Seif El Islam ("L'espasa de l'Islam"), estava previst que en seria el successor, malgrat que fa setmanes el poble li digué que ja en tenia prou i Gaddafi sembla enrocat.
