Canvis, no recanvis

L'antropòleg Gustau Nerín, un català resident a Guinea Equatorial, acaba de publicar el llibre Blanc bo busca negre pobre (ed. La Campana), en què fa una crítica descarnada, políticament incorrecta, àcida, sense concessions al bonisme, de l'ajuda oficial al desenvolupament i de les ONGD. No és un llibre apte per a melindrosos ni per a puritans de la cooperació. Però si allò que hom pretén no és tranquil·litzar la consciència sinó sotmetre's a una teràpia de xoc per revisar els tòpics i mirar de ser, de debò, mínimament útil per al món empobrit, la seva lectura és més que recomanable.

L'enèsim informe d'Unicef sobre l'estat mundial de la infància ens pot dur a considerar que tal vegada hauríem d'augmentar els fons d'ajuda bàsica destinats a la població infantil més pobra del planeta. Doncs bé, des de la perspectiva de Nerín, potser no. Potser la política de tapaforats contribueix a mantenir les condicions que fan que aquests infants no se'n surtin. Canvis estructurals, i no recanvis de segona categoria, demana Nerín. Capitalitzar i apoderar les poblacions locals perquè siguin elles qui, des de la seva realitat i per ventura sense tants d'experts i supervisors, s'espavilin per sortir del pou. Tal vegada hem de canviar la perspectiva: hauríem de començar tractant els ciutadans dels països empobrits com això, com a ciutadans, i no com a negrets.