Per sentit comú, sobirania alimentària

Sé d'un senyor que es guanya la vida transportant cols de Barcelona cap a Brussel·les; allà buida el camió, i el torna a carregar amb cols belgues -idèntiques a les catalanes- que duu a vendre a Barcelona. A ambdós llocs, el preu final de venda de la col estrangera és inferior al de la col local. Un amic, cooperant a l'Equador, treballa diversificant la producció agrària dirigida al consum local per lluitar contra la mala alimentació -distinta de la desnutrició- de molts camperols, víctimes dels monocultius exportables que dicta el mercat; això, en un país amb un índex de productivitat agrària dels més alts del món.

Ambdós casos no són més que la cara i la creu d'un mateix fenomen: el desgavell que genera la creixent especialització agrícola mundial i la consideració dels productes del camp com una mercaderia, abans que com un aliment. Com que això és així, els episodis cíclics de fam estan assegurats, perquè no hi ha cap mercaderia al món que no sigui objecte d'especulació. L'alternativa passa pel sentit comú de la sobirania alimentària: tot poble hauria de tenir garantida la pròpia alimentació a través de la producció dels seus aliments lligada a les seves tradicions culturals i als mercats locals, corregida amb la importació dels aliments que no pogués produir. Però bé, supòs que això deu ser massa radical, herètic i tot, per a l'ortodòxia mercantil.