Es troba l'europeisme a l'UVI de les ideologies? Probablement, tot depèn dels ulls amb els quals es miri la situació. Si es posen damunt la taula estadístiques de participació en les consultes europees, l'europeisme no gaudeix de bona salut. Així, el referèndum per aprovar la Constitució continental assolí a Espanya una abstenció del 58%. De fet, la Carta Magna quedà finalment aparcada, tot i que els residents de l'Estat hi votaren majoritàriament a favor. I és que la veïna França, imbuïda de la por que el "lampista turc" no es quedàs amb els llocs de feina -i altres arguments, val a dir-ho-, s'hi pronuncià ajustadament en contra.

En tot cas, també es podrien analitzar altres fenòmens d'abast interestatal, com ara la Lliga de Campions de futbol. Pot semblar un exemple trivial, però d'alguna manera reflecteix també la sensació d'unitat entre la gent del continent. Tot i que l'esport rei registra per si mateix unes audiències televisives extraordinàries, no és manco veritat que guanyar en l'àmbit europeu és considerat el màxim guardó possible.

Entre política i esport, però, s'aprecien escletxes que expliquen per què la ciutadania de la Unió sent desafecció cap a les seves institucions. Sami Naïr, sociòleg francès, ho explica així: "Una bona part dels ciutadans té la impressió que perd més que no guanya amb Europa". En unes reflexions publicades a la premsa francesa, l'estudiós continua l'argumentació: "Res de res, i encara manco el bell ideal europeu, pot justificar l'augment de la precarietat, l'atur estructural i la privatització dels serveis públics -educació, sanitat, investigació-". Per això, hi recomana: "Europa ha de menester defensors lúcids que comprenguin que també ha de servir els interessos dels més fràgils, dels més pobres, i no tan sols advocar per les finances".

Qualque cosa deuen fer malament a la Comissió Europea -el Govern de la UE-, quan la percepció que en transcriu Naïr s'estén de Lisboa a Tallin. Així i tot, és una constant sociològica que els joves de Galícia, Euskadi i la zona catalanoparlant són més proclius a la integració europea que la resta. La raó és senzilla: Europa es percep com la darrera salvació per assolir la independència de les anomenades nacions sense estat. En aquesta estratègia hi subjeu el desig de dependre més d'Estrasburg i Brussel·les que no pas de Madrid. I, evidentment, assoleix més significació entre el jovent d'espectre nacionalista que entre el d'adscripció estatalista.

Quins són els més aguts?
La darrera enquesta de la branca d'estudis socials de la Caixa, Els joves davant el repte europeu, mostra algunes curiositats sobre la visió d'aquest col·lectiu respecte de ciutadans veïns. La primera conclusió és que "Itàlia i França són els països que més atreuen. I els italians, a més, els que són percebuts amb més simpatia". Després d'aquests, el Regne Unit, Alemanya i Portugal són els llocs on tenen més ganes d'anar els adolescents espanyols. Ara bé, no és que els seus residents aixequin gaire simpatia: els britànics i els alemanys són vists amb recel, fins i tot amb una certa hostilitat.

Els que semblen més aguts són els holandesos, tot i que caldria observar quina influència tenen els coffe shops en aquesta destacada admiració pels Països Baixos.