La mentida que salva

En un col·loqui amb joves d'un institut sobre una novel·la, un alumne em va expressar que allò que més l'havia impressionat d'aquell llibre era que aconseguia commoure i provocar sentiments absolutament reals en el lector a través d'una història que era tota ella mentida. Bravo: aquest és el nucli del vell (però no ranci) debat sobre veritat i mentida en la literatura. El poeta Felipe Benítez Reyes considera que la literatura sorgeix de la necessitat d'inventar-nos la vida justament perquè cobri realitat. I en això ens recorda Borges, que deia que la literatura és mentida, però que d'aquesta mentida en surt una recreació de la realitat sobre la qual bastim el sentit de la vida.
Des d'aquesta perspectiva, la feina que fa la gent d'Es Racó de ses Idees amb els malalts oncològics s'ha de veure com un regal que va molt més enllà d'un entreteniment per a persones malaltes.

Una malaltia, especialment una malaltia llarga i greu, sempre té un caràcter de parèntesi vital, és un temps de desconnexió entre l'existència d'abans i la desitjable normalitat recuperada. Al bell mig de la dura experiència de la malaltia, benvingudes siguin les grans mentides dels millors mentiders de la història de la literatura, capaces d'obrir-nos a la realitat més autèntica i acostar-nos a l'infinit. Benaurades siguin totes les històries irreals capaces de fer sonar les cordes més recòndites de l'ànima, de suscitar l'alegria, de fer esclatar les ganes de viure. L'experiència de goig, d'admiració i bellesa d'un malalt que xala amb una ficció literària és, no en tinguem dubte, un petit gran moment de veritat.