Passejar pels carrers de l'Havana és com viatjar al passat. Un recorregut pel blanc i negre encara més profund, si arribam a l'Havana vella.

Entre els carrers ben traçats però d'edificis destruïts, conseqüència d'una certa deixadesa respecte de l'arquitectura colonial, es troben cubans amb conviccions. Uns són del tot partidaris del sistema; altres, opositors empedreïts.

Santiago, a bord del seu taxi Chevrolet del 57, carrega contra la societat de la qual forma part. "Abans tot estava net i pintat i teníem corrent. Ara? Idò ja ho veus, la merda s'escampa pertot", assegura. I tot d'una continua: "Avui, mentre berenava, he sentit dos coneguts meus del Partit -comunista, és clar- que parlaven malament de Raúl -Castro, és clar-. I jo he pensat: Doncs ara us menjau el carnet amb patates!".

Parla amb ràbia, aquest conductor de l'Havana. Ara ens dirigim a Trinidad, una ciutat mitjana de l'est de l'illa. Hi trobam Teresa i Pedro, mare i fill, que regenten un petit hostal. "Sempre hem tingut molts de turistes procedents d'Espanya, a ca nostra, i és molt enriquidor", explica Teresa. Tanmateix, assegura que també ha patit experiències desagradables: "Un pic vaig sentir discutir un grup de brigadistes bascos sobre el que explicarien en tornar-se'n a ca seva. Uns plantejaven que s'havien de denunciar les misèries que havien vist. Però uns altres afirmaven que s'havia de mantenir l'ideal de la Revolució. Que allò millor era no dir res". I Teresa notà que ni tan sols els qui observaven in situ la realitat cubana la denunciaven a l'estranger.

"Jo, si he d'anar a la plaça a cridar ‘visca Fidel', ho faré. He de garantir que no em prenguin la llicència d'hostalatge", argumenta. "Però si pogués manifestar-m'hi lliurement en contra, ho faria", reconeix. La seva conclusió és que no hi ha llibertat d'expressió. De fet, parla en veu baixa i asseguda al seu sofà.

Fronteres tancades

Una "quadra" més avall es troba el matrimoni dels Ayala, que també regenta un hostal. La madona, veïna i amiga de Teresa, té sentiments contradictoris sobre el comunisme cubà. "Vivim bé, tot i que amb limitacions. Per exemple, els meus dos fills són arquitectes. Però n'hi ha un, que ha guanyat un premi del Govern brasiler, que no pot viatjar a Sao Paulo per recollir-lo". És l'amarga experiència d'una insularitat especial: la del tancament de les fronteres. "I no és que el meu fill sigui detractor del Govern, però tenen por que no vulgui tornar", explica Ayala. No és cap novetat, perquè la fugida de cervells sempre ha estat un greu problema als països subdesenvolupats.

Definitivament, un dels punts forts del règim cubà és l'aposta per l'educació. Juana, de 61 anys, explica que ella participà en la cèlebre campanya Yo sí puedo, que alfabetitzà un milió de persones just el primer any de la Revolució: "Eren moments tan bells... Estàvem disposats a fer el que fos necessari per canviar el país. I ho férem, oi que sí?".

De fet, l'adscripció revolucionària li ve de família. "Ja érem part del moviment 26 de Julio -en referència a l'atac al quarter de la Moncada-. I es posa a recordar temps passats: "Els meus pares guardaven la cèdula del moviment entre les meves juguetes, a fi que la Policia no els trobàs". Un amagatall que recorda els pamflets del PCE davall el matalàs dels infants, a l'Espanya dels seixanta i setanta.

L'entusiasme revolucionari continua intacte dins Juana. "Hem comès errors, és clar que sí. Però si mir cap enrere, el bocí de pastís amb les conquistes socials és més gros que el dels errors". La seva companya sentimental és Nereida, un any més jove i que rosteix porcs per professió. També ven mangos, alvocats, plàtans i cocos d'aigua. Tot el que es pot trobar al seu jardí, vaja. És allà on, precisament, celebren ara una festa d'aniversari per a una amiga seva. I així viu feliç aquesta parella de dones, tot i que l'homosexualitat és un tema tabú a Cuba.

L'amiga en qüestió, de nom Julia i amb el mateix aspecte que Marilyn Monroe amb la pell negra, confessa d'elles: "Ho han passat molt malament, han patit molt, però són discretes i s'han guanyat el respecte del veïnat". O sigui, que s'han amagat per ser respectades...

Curiosa noció de la sexualitat, la de l'illa. D'una banda, els cossos dels cubans i cubanes expiren sensualitat: ballen molt aferrats i mouen els malucs amb una cadència caribenya, però no permeten que una dona faci top less a la platja.

En qualsevol cas, el progrés de les dones no s'ha aturat. Un exemple és que Juana festejava amb un home, abans de sortir de l'armari. D'aquella relació sorgiren la seva filla, alta funcionària del Ministeri d'Educació, i la seva néta, amb dues carreres i el món a les mans. Però, en un incís, la mare confessa sobre la seva filla: "Veig el jovent sense futur. Poden estudiar tant com vulguin, sí, però què té més si després no troben feina?".

Patriotisme exacerbat

Qui no compartiria aquesta afirmació és Teresa que, a part de ser una més a la festa, és la comissària política del barri, Cojímar. "Jo podria haver viscut a Mèxic, perque m'oferiren traslladar-m'hi", comenta. "Però vaig decidir quedar a viure a Cuba. Perquè jo estim la meva pàtria". De fet, són ben patrioters, els cubans.

Per ventura, el bloqueig econòmic i el tancament de les fronteres els ha obligats a ser-ho. Perquè només els queda l'orgull de defensar el que tenen. Tanmateix, la cruïlla de l'avui se situa sobre el jovent. Ells i elles no són la generació dels barbuts. I les conquestes del 59 els semblen poc. Què cal fer?, diria Lenin.