Lesbofòbia selectiva

Fa cosa de dos anys, l'atzar va voler que coincidís a un sopar amb un parell d'empresaris deixebles de la cultura neocon. Avançada la vetllada, aquells dos cossets es decidiren a desplegar tot el seu arsenal ideològic fins al punt que un d'ells -amb un puro de l'Havana entre els llavis- començà a ironitzar sobre la sexualitat. "No hi tenc res, jo, en contra de les lesbianes, a mi m'han donat moltes estones de plaer!", digué enmig d'una rialla enganyosa.
Després de remugar una estona, de camí cap a casa, vaig caure que aquest és un discurs que avui encara rega molts de cervells masculins. Si més no a Internet, per canals de cable o al mateix carrer: la pornografia lèsbica (ja sigui explícita o insinuada) esdevé un instrument potentíssim a l'hora de calmar l'enorme set d'autoestimulació que actualment tenen milions d'homes al món.

L'homofòbia coetània és un producte reciclat que, tot i haver baratat lleugerament la seva aparença, continua tenint la mateixa utilitat que segles enrere. De fet, els joves cada cop accepten manco les praxis gais. Tanmateix, aquest dogma que alguns han volgut projectar fins a la genètica recobra una dimensió distinta -i si es vol, més maquiavèl·lica- si parlam de parelles lesbianes. Criticades de dia i utilitzades de nit, aquests col·lectius continuen sent castigats per bona part d'una societat que no els accepta, alhora que els reclama com a joguina sexual. Dos dies enrere, un amic em va fer saber que aquell empresari passa per mals moments. "Sembla que els seus business han entrat en decadència", em digué. Just ara que la seva arquitectura ideològica està més al dia que mai, vaig pensar jo.