«En els darrers anys he tendit cap a una llibertat formal voluntària, com a resultat d'una manera de ser que em du a un treball de síntesi que acaba en un llenguatge més clar de cada vegada». La frase pertany a Hernández Pijuan, i s'emmarca en l'explicació que l'artista català fa de les seves darreres obres, que es poden veure a partir d'avui al Centre Cultural Contemporani Pelaires sota el títol de Sentiment de paisatge, 1972-1998.

El pintor català fa un repàs al llarg de quaranta obres dels darrers vint-i-cinc anys de la seva creació pictòrica. «Es tracta d'unes obres molt clàssiques, ja que jo faig servir les tècniques de pintura a l'oli tradicionals i recullen bona part dels meus anys de feina».

Hernández Pijuan ha estat degà de la facultat de Belles Arts de Barcelona i explicà que «a una facultat de Belles Arts la tècnica es pot ensenyar, però la creació, no. La creació s'ha d'apendre». L'artista, que explicà que ell és un «enamorat dels procediments clàssics», va dir que «les noves teconologies han aportat processos creatius molt diversos que han anat enriquint l'art, tant des de la perspectiva de l'espectador com de la dels creadors».

En el text de Maria de Corral que acompanya el catàleg de la mostra es pot llegir «Hernández Pijuan creu apassionadament en el poder de la pintura abstracta, però mai no ha volgut que estigués deslligada del món i de la vida reals. Tot i que de vegades aquests llaços amb la realitat siguin purament metafòrics i que la seva existència només pugui ser verificada en termes estructurals; com si l'obra no fos més que una il·lustració abstracta d'una observació real».