El dimarts 26 d’abril va tenir lloc a l’Institut d'Estudis Catalans (IEC) la conferència 'Dret a l’autodeterminació com a dret humà col·lectiu. El cas del Sàhara i el context català', a càrrec de Neus Torbisco, doctora en dret i especialista en drets humans del Graduate Institute de Ginebra.
Neus Torbisco va centrar la seva conferència en el dret a l’autodeterminació, un dret humà col·lectiu que, en el cas del Sàhara, considera que «s’està utilitzant com a moneda de canvi». L’autodeterminació és l’assumpció d’un principi de sobirania, però, en casos com el del Sàhara, i també en el de Catalunya, «no podem parlar només de dret sinó d’instruments de poder», va dir. Perquè «s’estableix un diàleg en què el dret es nega», és a dir, no es pot considerar ni una negociació ni un diàleg.
Torbisco va explicar que el dret a l’autodeterminació genera ambigüitat i que, en dret internacional, hi ha molts drets que s’han establert per la força dels fets consumats, com va ser el cas del dret a vot de les dones. També va ser el cas de l’autodeterminació de Kosovo. Hi ha una ambigüitat bàsica en el dret internacional sobre «qui és el poble que té dret a l’autodeterminació: no hi ha una opinió acordada», va dir. I va assenyalar que el dret es basa en elements subjectius, com la creença de ser poble, però que es veu objectivada per elements com la llengua.
En aquest aspecte, la llei no és clara, i en la carta internacional dels drets humans s’hi reconeix tant el dret a l’autodeterminació com el dret a la integritat territorial, «dos drets que mal conviuen». Òbviament, en cas de conflicte, «venç el poderós».
Per a Torbisco, la reivindicació del dret a l’autodeterminació és innovadora: «El moviment català és pioner». Per a l’especialista en drets humans, «és com la idea emancipadora de la llibertat de decidir tu mateix si ets home o dona». Per això, en contextos més lliberals apareixen més demandes del dret d’autodeterminació, un fenomen d’emancipació individual que també és col·lectiu.
En realitat, «els drets humans són, primer i sobretot, drets contra l’Estat», va explicar. Perquè suposen restriccions efectives a l’Estat. És per això que «respectar-los només quan resulta convenient no és una idea compatible amb la democràcia».
«Espanya és l’únic Estat colonitzador que no ha descolonitzat», va dir, en referència al Sàhara Occidental a l’Àfrica. El Marroc no ha renunciat a la pretensió de sobirania. Com a potència administradora, l’Estat espanyol hauria de garantir la independència del Sàhara. En canvi, ha actuat de manera paternalista, dient que un estat sahrauí no seria viable, una cosa que «ni Austràlia ni el Canadà s’atreveixen a dir dels seus pobles indígenes». Perquè qui no ha tingut veu en aquesta decisió ha estat el poble sahrauí, tot i tenir el reconeixement de vuitanta estats.
«Espanya vulnera aquests drets fent veure que els compleix. És el mateix que ha fet amb els indults», assegura Torbisco, per a qui l’únic adequat davant les recomanacions europees hauria estat la llibertat dels presos, a més d’un reconeixement de l’abús estatal i una compensació per la vulneració de drets humans.
La conferència va ser organitzada per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics.