Talment poeta segregant poesia, n’Otegi aprofità l’exercici de la seva tasca de portaveu d’un grup parlamentari d’Euskal-Herria –pels puristes, concepte bestret de l’Article 1 de la LO 3/79– per marcar-se un 'Miguel Castells' ajornat (Castells contra Espanya, 23 d’abril de 1992, 42, sèrie A núm. 236) quan l’hi va vessar aquesta expressió subordinada:
¿Cómo es posible que se fotografíen hoy en día en Bilbao con el rey español, cuando el rey español es el jefe máximo del ejército español, es decir, el responsable de los torturadores y que ampara la tortura y que impone su régimen monárquico a nuestro pueblo mediante la tortura y la violencia? *
Era el 26 de febrer de l’any 2003 i amb l’oratòria més orgànica, directe i espontània, dins el marc d’una roda de premsa es donava resposta per al noticiari del vespre Gaur Egun a una pregunta sobre l’operació contra el mitjà Euskaldunon Egunkaria, tot coincidint amb la visita de l’ara exrei –o emèrit– per inaugurar una central elèctrica a Biscaia amb la companyia del lehendakari Ibarretxe.
A Madrid l’executiu venia encenent, d’anys enrere, les ànimes euskaldunes, mentre l’Audiència Nacional silenciava llurs veus escrites. Fou així com el representant de Sozialista Abertzaleak, fidel als postulats que el perfan, clamà per el tancament del diari i la detenció arbitrària dels seus directius durant la matinada del 21 de febrer de 2003, fet que, amb tortures incloses, es perllongà cinc dies més. Tot plegat finalitzà amb una sentència absolutòria i, després d’una dècada i busques, també amb el reconeixement d’un Tribunal Europeu que condemnava el regne d’Espanya per no permetre, precisament, investigar aquestes tortures.
Com havia succeït amb Castells l’any 1979, Fiscalia replicà Otegi en forma de querella primer i d’acusació després, atribuint-li, aquest pic, la comissió d’unes injúries greus al rei. En primera instància, el TSJ Basc dictà sentència absolutòria entenent que l’esmentada declaració conformava l’exercici del dret a la llibertat d’expressió; però Fiscalia –orgànicament l’executiu– va recórrer en cassació a l’alt TS i, lluny del poble basc, Otegi fou condemnat a un any de presó accessòria més despeses, amb un Tribunal revisor que romania dividit amb la dissidència del seu magistrat més garantista, Perfecto Andrés Ibáñez.
Una vegada esgotades les vies internes judicials de les quals disposa l’Estat espanyol, el cas Otegi va arribar al Tribunal Europeu, el qual rebutjant el tràmit d’audiència va decretar, per unanimitat, que l’Estat espanyol havia violat l’Article 10 del Conveni de Drets Humans, i reconegué el dany moral infligit a Arnaldo Otegi.
El debat roman encara vigent: cal mantenir aquest tipus delictiu? Podria el cap de l’Estat espanyol gaudir de la protecció que preveu l’actual Codi Penal mitjançant altres tipologies d’injúries? O, per altra banda, seria possible encomanar aquesta funció de protecció a altres ordres jurisdiccionals, com a tendència evocada pel principi d’intervenció mínima del dret penal en la recerca d’un veritable dret punitiu modern?
Més enllà i en l’esperit del Conveni Europeu en el si del procés d’hermenèutica realitzat pel seu Tribunal: la voluntat d’un Estat en protegir el seu Cap d’Estat no pot justificar l’atribució d’un privilegi o protecció de caire tan especial que suposi la restricció al dret d’informació i al dret d’expressió d’opinions en què es pugui veure afectat, en la mesura que són els ciutadans, i no els súbdits, qui són subjectes de dret.
Malauradament no són avui temps de rima i aquest 5 d’abril, de nou a Biscaia, Urkullu convidava Felip VI a inaugurar la cimera europea del sector eòlic, tot coincidint amb un poble basc de dol per la esgarrifosa resolució del sumari 13/13 que reviscolava aquell oso latza izan da.
(*) S’ha reproduït l’expressió que es troba a la Sentència, desconeixent les paraules concretes atès que foren en èuscar i, com es desprèn de la mateixa sentència, fruit d’una composició feta per l’EITB.
