La producció (o la renda) total generada en un territori pot augmentar de diverses maneres que no són incompatibles entre si. Una de possible és a base de contractar molts treballadors i posar molt capital (invertir). Una altra és mirar d’augmentar l’eficiència en l’ús d’aquests dos factors: el treball i el capital. És a dir, aconseguir generar cada vegada més producte per cada unitat de treball (per exemple, hora treballada) o capital (per exemple, cada euro invertit en maquinària).
Què vol dir augmentar l’eficiència en l’ús? Doncs, per exemple, en el cas del treball tenir els treballadors el màxim de formats i preparats. En el cas del capital, millorant de forma constant la tecnologia utilitzada, innovant o invertint en I+D. En definitiva, utilitzant de la forma millor i més eficient els recursos.
Això es mesura mitjançant la productivitat total dels factors (PTF), també dita productivitat multifactorial. En definitiva, la PTF mesura el creixement que no està justificat per l’ús intensiu del treball i del capital. És un indicador clau per entendre si una economia funciona de forma eficient o no.
Per què és important l’eficiència? En realitat és el factor més important que explica realment la capacitat d’una economia de millorar a llarg termini el nivell de vida dels seus habitants d’una forma sostenible. Insistim en el que hem dit anteriorment: això no necessàriament després ha de ser així; depèn de com es distribueixin els ingressos fruit d’aquesta productivitat.
En el quadre següent veurem com ha evolucionat aquest indicador en els darrers 32 anys a les grans economies del món que formen part de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), el G7, més Espanya. Les conclusions són evidents: des de finals del segle passat, Espanya no deu el seu creixement a una millora en l’eficiència de la seva economia, sinó que, al contrari, l’eficiència ha estat negativa. Tot el que ha crescut és gràcies a la contractació massiva de treballadors i a la inversió en actius menys productius, però sense millorar realment la seva eficiència. Just el contrari del que han fet la resta de països més avançats del món, amb l’excepció d’Itàlia.
A què es pot deure això? Aquí entrem en el terreny de les especulacions. Però no és gaire agosarat considerar que hi ha una estreta relació entre aquesta manca d’eficiència i el model de creixement que ha seguit l’economia espanyola durant aquests anys, basat en sectors productius en si mateixos, sotmesos a poca competència externa i a poca innovació (construcció, turisme, etc.) i a la tipologia d’inversió que s’ha dut a terme. Tot i així, i essent honestos, cal indicar que des de l’inici de la recuperació podria endevinar-se un possible canvi que s’hauria de confirmar en els propers anys.
Lamentablement no hi han estimacions regionals de la PTF. Només en el cas de Catalunya, el Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda elabora i publica a l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’Idescat, l’agència estadística de la Generalitat de Catalunya, unes estimacions en base a la metodologia utilitzada per la Comissió Europea. Així, d’acord amb aquestes xifres, des del 2013 s’estaria produint una millora substancial que a Espanya hauria començat més tard. Tot i així, és aviat per deduir canvis significatius en el patró de creixement, atès que aquesta millora es podria deure a la millor utilització de la capacitat productiva que la mateixa crisi del 2008 havia deixat ociosa.
Ara, d’ençà de la pandèmia, les coses han canviat novament, i cal estudiar de nou com afecta a l’economia aquesta nova crisi i quina és la seva eficiència.
Tota aquesta informació la podeu trobar, més ampliada, en l’Informe EuroMedi. Anàlisi de les potencialitats de l’Euroregió Mediterrània i de les limitacions que li són imposades, publicat per la Fundació Vincle i que trobareu a les llibreries. Podeu llegir la versió reduïda de l’informe aquí
