La cursa entre les alpinistes Edurne Pasaban i Oh Eun-Sun per ser la primera dona que corona els 14 vuit mil del món pot acabar en tragèdia. I és que la muntanya té, per se, els seus perills. I no pareix raonable afegir-n'hi més pel fet de competir per ser la primera. Pasaban coronà el cim de l'Annapurna diumenge dematí. Ara ja es de camí cap al campanent base, tot i que encara queden hores perquè hi arribi. Coronat el 13è vuit mil, tan sols li restà pujar al Shisma Pangma (8.027 metres), de complexitat menor a l'Annapurna. Es desplaçarà cap a les seves faldes de seguida després de descansar tres dies al campament base.
La gran rival, Oh Eun-Sun, parteix aleshores amb cert avantatge. A Oh li manca ascendir l'Annapurna, però es dóna la casualitat que ja s'hi troba a les faldes en el procés d'aclimatació. D'aquí a uns dies podrien començar els intents d'ascensió. Tot dependrà, com sol passar sempre a l'alta muntanya, de les condicions meteorològiques que presenti l'Himàlaia. La cursa per esdevenir la primera dona del món que assoleix els 14 vuit mil, tanmateix, és prou perillosa. Bàsicament, pel risc de patir el mal d'altura, conjunt de signes derivats de l'estada perllongada a grans altures. De fet, el mal d'altura es pot començar a presentar a partir dels 2.500 metres, tot i que els alpinistes professionals dediquen gran temps al procés d'aclimatació.
Una bona preparació és clau per no patir aquest mal, que acaba desenvolupant un edema pulmonar i un edema cerebral. Cal no oblidar que ara fa dos anys morí l'alpinista navarrès Iñaki Otxoa de Olza, atacat tant per un edema pulmonar com per un de cerebral mentre davallava del darrer intent de coronar l'Annapurna. Un empitjorament de la meteorologia impedí que els equips de rescat arribassin a temps fins al refugi d'Iñaki, a 7.600 metres d'alt. El seu cos sense vida descansa a l'Annapurna des de llavors. I precisament és aquest risc el que ha d'evitar Edurne Pasaban i la resta del seu equip. La pressió atmosfèrica és molt menor a partir dels 7.000 metres, i l'oxigen que arriba al cos disminueix terriblement. Frisar massa per assolir el rècord femení podria convertir l'aventura en tragèdia.
Aquest tipus de malalties es poden evitar -o alleugerir- amb l'ajuda de botelles d'oxigen. Iñaki Otxoa de Olza, per exemple era un acèrrim enemic d'utilitzar-les. "És com si algú volgués córrer el Tour de France en motocicleta!". Però no tothom coincideix amb la seva visió purista i romàntica de l'alpinisme. De fet, l'ús de bombones d'oxigen és freqüent entre les elits del muntanyisme. En el cas d'Edurne Pasaban, no sol no utilitzar-les (tan sols ho féu en el seu primer vuit mil, l'Everest, l'any 2001). I és previsible que també renunciï a fer-les servir en la darrera passa cap a la història.
Qui en canvi és molt assídua a les ajudes artificials -legítimes, en tot cas-, és Oh Eun-Sun. La sud-coreana, de fet, està acusada de fer servir males pràctiques en les seves ascensions. No tan sols per l'ús d'oxigen, sinó per gaudir d'un equip de 20 xerpes amb ella, que li obrin el pas i, segons l'alpinista Ferran Latorre, li preparen una catifa vermella per arribar fins al cim. De fet, també l'acusen d'accedir fins al campament base en helicòpter. I encara més greu: d'utilitzar el cordatge que primer li asseguren els xerpes al llarg de tota l'ascensió. El punt més negre, però, és l'acusació que realment no trepitjà un dels vuit mil (Kangchenjunga), extrem que podria ser veritat, ja que Oh Eun-Sun no féu cap fotografia del moment. Tot i així, són pocs els alpinistes que no disposen de l'ajuda de xerpes. Edurne Pasaban mateix ho fa. I és que la hipocresia s'escampa pel muntanyisme d'elit, enfangats uns i altres per acusar-se mútuament de mala praxi.
