Vaig gaudir molt llegint la trilogia d'Stieg Larsson. Com sempre, els puristes en critiquen l'estructura defectuosa i que la novel·la sigui un best-seller. Però no importa. Quantes vegades no hem llegit llibres tècnicament perfectes i sobiranament avorrits...! El poder que té aquest argument i els seus personatges, tan magnètics, hi poden més que qualsevol deficiència tècnica. Els dos protagonistes atreuen: són justiciers. A més, en Larsson n'ha invertit la típica tendència i ha fet, del personatge femení, l'ésser més valent i intel·ligent de la història i de Mikel, una mica més passiu i melancòlic, un home simpàtic i amb un gran sentit de la lleialtat. La Lisbeth Salander és excepcional. Encarna el prototip de lluita del nou feminisme. Representa la metàfora de totes les dones del segle XXI. Sota un físic aparentment fràgil amaga una ment molt forta, independent.

El sistema la vol convertir en víctima, però ella s'hi resisteix (de fet, no ho és) i és per això que esdevé una espècie d'antiheroïna que aplica el sentit de la justícia al marge de la llei. La impotència de la Salander es transforma en potència desbocada. Posant-se al lloc de la llei, està convençuda que no hi ha innocents i per això sap que ha d'assumir la seva part de "culpabilitat" per demostrar que no n'és responsable. Precisament, aquest sentit de justícia d'ella fa que les seves accions quedin plenament justificades. Hi coincideixo en el fet que, desgraciadament, moltes vegades caldria prescindir de les lleis per fer justícia. I és aquí que queden reflectides les intencions de Larsson -llàstima que no hagi vist la seva trilogia publicada- de voler fer una dura crítica de la nostra societat "corrupta i burocratitzada". Sens dubte, calen menys lleis i més Lisbeth Salanders.