Els adolescents es desenvolupen amb els cops dels descobriments. I amb les drogues (tan de gamma tova com a dura) tenen una opció tan atractiva com perillosa. Projecte Home acaba de fer públiques unes dades força significatives. El 20% dels adolescents illencs (no s'especifica edat) s'han fumat una cigarreta en el darrer mes. Però també un porro d'haixix o marihuana. Més de la meitat (52,9%) també ha fet qualque copa alcohòlica en els darrers 30 dies. Tot això pel que fa a les substàncies que la societat més o manco accepta, encara que no les potencia obertament, com succeeix amb l'alcohol i el tabac.
D'allò que no s'oferiren dades, però n'hi haurà, és de les drogues fortes. Speed, cocaïna, LSD, MDMA i èxtasi... Ara bé, Projecte Home (en col·laboració amb la Fundació Gadeso) ha elaborat una guia sobre el paper de la família. Si són bons protectors per no deixar que hi entrin o, per contra, la manca d'educació afavoreix que els adolescents s'enganxin a substàncies tòxiques. És precisament en l'esquema educacional dels pares i mares que Projecte Home vol incidir. I per això remarca tres conceptes que cal cuinar a foc lent, com si d'una recepta es tractàs.
Per una banda trobam l'Afecte, ja que la base d'una relació progenitor-filial és estimar la persona tal com és. A més a més, trobam l'Autoritat. Aquesta capacitat d'establir unes normes, que s'integren dins qualsevol marc educatiu, no es pot traduir en Autoritarisme. A moltes famílies, precisament, la línia que separa Autoritat d'Autoritarisme es trepitja contínuament. Finalment, cal remarcar la idea de Llibertat. Es tracta de donar als adolescents una autonomia que s'ha d'anar experimentant al llarg del procés educacional i que, a més, tindrà els seus estira-i-arronses fins a arribar al punt òptim.
Ara bé, la confusió d'aquests conceptes pot tenir efectes molt nocius en els infants. S'han detectat, en aquest sentit, uns esquemes que ajudaran a observar quins camins no han de seguir. Un Afecte desmesurat, per exemple, crea uns pares sobreprotectors: els ho perdonen tot, no se'ls exigeix res. A més, se'ls preserva de mals que no han succeït. "Una mare dóna un Almax als seu fill abans d'un panet de xistorra", posen per exemple a Gadeso. I afegeixen: "L'afecte és mínim, perquè en realitat no pensen en els fills, sinó en ells mateixos".
D'aquest model sortiran infants tímids, immadurs i que no assumeixen responsabilitats. L'excés d'Autoritat, en canvi, pot anul·lar la iniciativa personal de del fill, ja que se'l sotmet a la voluntat adulta. O ben al contrari, pot conduir a la creació d'un "rebel sense causa", que té com a leitmotiv oposar-se a tota decisió maternoparental.
Un estil educatiu autoritari acostuma a utilitzar càstigs físics, verbals o reprimendes diverses. A més a més, té en la immediatesa el modus vivendi. Un senzill exemple: "Fes ara mateix el teu llit". La manca de comunicació protagonitza aquestes relacions.
Així que l'autoritarisme condueix a una pobra interiorització de valors. Els infants s'orienten més als premis i càstigs que no pas a l'assumpció dels resultats dels seus comportaments. Finalment, l'excés de Llibertat pot generar en els nins la percepció de sentir-se abandonats. Es tracta del model educatiu ‘evitatiu' o ‘indiferent' i es basa a no voler veure del conflicte per davant de tot, a més de consentir-los els comportaments incorrectes per tal de no enfrontar-se amb ells. I és que, com que no ofereixen un model de referència per als infants, aquests tornaran més insegurs i dependents dels adults. La crítica que els educadors volen insinuar amb aquest model és que els progenitors, cada pic més sovint, deleguen l'educació dels petits en altres persones (professors, orientadors, padrins, veïnats...). És fàcil teoritzar sobre educació, però difícil assolir un equilibri entre els tres conceptes.
De la comunicació no verbal a la llibertat sense càstigs
Els experts asseguren que, avui dia, una de les grans mancances dels progenitors és la comunicació no verbal. Cal tenir en compte que de vegades la persona diu una cosa amb les paraules, però n'expressa una de ben diferent amb els gestos. De fet, estudiosos d'aquest tema, com Flora Davis, fa anys que alerten que entre un 65 i un 80 per cent de la comunicació humana fluctua pel canal no verbal. Per això recomanen que, aplicat a l'àmbit familiar i a l'educatiu, pares i mares cuidin més la percepció escenogràfica. Ara bé, el diàleg també pot acabar obstaculitzat per altres factors. Un d'aquests és el recurs de la generalització ("sempre estàs pegant la teva germana", "mai no em fan cas"...), malgrat que un nin o nina no fa, absolutament sempre, allò mateix.
Cal no tornar al passat
Un altre handicap per al diàleg serè és discutir la teva versió sobre fets que succeïren fa temps. Per a què ens serveix? Posar etiquetes, del tipus "estimat, ets mandrós", tampoc no és una bona recomanació i formular preguntes que implícitament duguin retrets també camina en contra del diàleg.
Un altre exemple és tallar bruscament una conversa, deixant sense possibilitat de respondre al teu interlocutor (només l'omplirà de frustració). Evitant aquestes actituds es genera un clima favorable a l'enteniment, però n'hi ha més dins l'estil educatiu democràtic. Ser afectuós i reforçar els àmbits positius és una de les bases. Com també ho és evitar el càstig. En trobam una prova molt concreta en els resultats dels exàmens i escolars en general. Un model democràtic propugna no castigar l'infant per suspendre alguna assignatura, sinó incentivar-lo a fer-ho millor.
Gratificació comesurada
Així mateix, no s'ha de gratificar amb regals el nin per assolir uns resultats excel·lents. Estudiar és la seva responsabilitat i és una tasca dirigida al seu propi benefici. Podríem dir que amb un gelat i algunes felicitacions queda tot dit. A més a més, aquests nins assoliran un sentiment d'independència i responsabilitat més profund i prematur. Si ha rebut una educació equilibrada (afecte, autoritat, llibertat), serà capaç de transmetre aquests valors a la seva pròpia descendència.
