Marina pensa que viu la vida, però pot ésser que se l’esnifi. Cada dissabte, o cada divendres, o dimarts, es fica mil ratlles. Talment com canta l’impertèrrit vocalista d’Extremoduro Rober, saluda la gent.

I com no, si sempre són els mateixos al llarg del passeig marítim. Allà comencen la festa, passada la mitjanit i el sol ben post. Els bars de ballar i lligar formen una filera de tendals, com si es tractàs d’una serp de mil colors. Al seu estómac mastega turistes de cara rosada, tocats per més hores de sol de les degudes, barrejats amb innocents minifaldilles de les nines.

La cocaïna és reina al Marítim. Sempre ho ha estat, diu Marina, perquè sempre se n’ha pogut trobar. És fàcil aconseguir-ne, si un sap a quina porta ha de trucar. Dels supermercats per excel·lència, aquelles barriades que configuren l’extraradi de Palma, s’ha passat ara als pisos particulars.

I es troben al mateix centre de Ciutat. "No vol dir, però, que no existeixi negoci de drogues en tavernes de mala mort", matisa Marina.

Les facilitats que ofereixen els camells justifiquen, en part, les xifres de consum d’estupefaents entre els mallorquins. Tomeu Català, portaveu de Projecte Home de Balears, ha alertat recentment que el consum de cocaïna s’ha duplicat en els darrers sis anys.

Aquesta substància sempre protagonitza escàndols, ja que és majoritària. "I és la més violenta", afegeixen. Marina, la veritat, ja n’està farta per les contínues i estúpides baralles dels seus amics. Tanmateix, la varietat de drogues és àmplia i en vénen de noves.

A ella, per exemple, li agraden les cançons de Mecano i l’MDMA. Aquesta darrera també rep el malnom de cristall, derivada de l’èxtasi i que està desplaçant les altres drogues del top ten de consum. "Està de moda", assegura Marina, pàl·lida, cabells negres i el maquillatge corregut; perquè tot i que siguin baixos fons, també n’hi ha, de modes.

I a l’MDMA li ha arribat el torn. Triomfa en les festes de música electrònica, aquelles que comencen a la mitjanit i no s’aturen fins a l’alba. Una mica de pols en un tros de paper de fumar, que torna una bolleta amb el moviment de la mà i conquesta l’estómac. Comença la festa.

"Depèn de quina quantitat en fiquis a cada papereta, però més o manco te’n pots prendre una dotzena", reconeix Marina. I vols abraçar el amics, dir-los que els estimes. Estàs ben col·locat. "T’anima l’apetit sexual, tens més ganes de fer-ho... però sovint és voler i no poder", confessa Marina.

"Els tios no poden enravenar de tanta droga que s’han fotut. I a les dones, l’entrecuix no se’ns lubrica tant com de costum". Dos finals, tan sols dos, esperen als amants. "O de bon principi t’adones que això no funciona o no es pot acabar l’acte sexual perquè cap dels dos no arriba a l’orgasme".

La keta, en canvi, ha agafat un altre recorregut. "És cosa de tiradets i acabats", descriu Marina, qui tot i dir acabats no posa menyspreu a les seves paraules. Vos sona la paraula ketamina? Es tracta d’un analgèsic emprat per tractar cavalls i altres animals de gran envergadura. Més popular a la part forana, per la proximitat a l’hora d’aconseguir-ne, no fa ni un any que s’ha posat de moda.

També els universitaris hi tenen accés. Efectivament, els estudiants de veterinària. És un producte líquid que s’ha de cuinar. I és ben cert que la ketamina omplirà, en un breu futur, algunes portades de diaris. I l’heroïna? "Ja no en queda". Almanco entre el jovent. De fet, la Conselleria de Salut la considera una droga "residual".

Els que encara en consumeixen són aquells que pujaren al cavall en la dècada dels 80 i s’han despertat en un segle XXI que no els comprèn. Ni tan sols en els ambients més drogates no se’ls consideren com a part dels seus.

Tampoc els tripis ja no són gaire visibles en la nit palmesana. L’speed, en canvi, manté la seva quota de mercat. Un gram, 15 euros, 12 hores de marxa. "La rendibilitat que cerquen aquells que menys pasta tenen", reconeix Marina. "O sigui, els punkis".

15 euros la nit. Però passen minuts de les cinc de la matinada i Marina necessita dues clenxes més per mantenir l’eufòria.

Els punkis, tanmateix, no trepitgen el passeig marítim, sinó els xibius del decadent barri de Gomila. I quan tanquen a les sis de la matinada, hora màxima d’obertura segons la normativa municipal, sempre queda algun after hours.

Són sales majoritàriament il·legals, amb preus exorbitants, però oberts fins al migdia de l’endemà. Allà, amb una Estrella a la mà i l’esquena recolzada a la barra, es troba Marina amb companyia.

Els separen quatre quilòmetres del polígon de Son Castelló. Allà, els joves ballen al caire de l’abisme. Al caire de les discoteques. "S’arriben a fer unes animalades increïbles". Tothom visita els lavabos. És tanta la quantitat de pols esnifada que els propietaris de les discoteques tallen l’aigua de les aixetes. D’aquesta manera l’hauran de comprar a quatre euros la botelleta.

A fora, els cotxes rodegen les voreres de la discoteca Demence, enmig d’un polígon industrial que és desert en diumenge al matí. Tres o quatre grups de joves preparen clenxes de coca damunt dels capós dels cotxes respectius, mentre els sons electrònics surten de l’interior del vehicle.

El sol de l’alba els pega fort a l’esquena i, mentre el miren, esnifen una altra ratlleta. Tracten així de robar hores al nouvingut dia; d’allargar una nit que ja ha acabat, malgrat que no ho volguin assumir.

Marina tem que no es podrà dormir en arribar a ca seva. "Tu vols acabar la festa, però no el teu cor". De sobte, Marina s’adona de com de fort li batega el cor. De la merda de vida que du, pols blanca a les venes i la mirada absent.

I pensa. "A l’alba, amnistia’m". Crec que parla a les drogues.