Mig segle de conflicte, cinquanta anys de lluita armada que deixen una Euskal Herria sagnant, que clama per una solució dialogada a la seva autodeterminació.
Molts analistes situen més o menys en aquests dies de fa cinc dècades la formació "oficial" d'Euskadi ta Askatasuna de la mà de membres del col·lectiu juvenil EKIN i militants escindits del PNB. Compartien un nacionalisme propi, identificat amb la lluita per la independència d'Euskadi.
Entre els fundadors hi havia persones que han tingut activitat pública fins fa molt poc, com el lingüista José Luis Àlvarez Emparanza Txillardegi, que es va presentar per ANB en el 2008, o Julen Madariaga, que ha derivat en el vessant considerat per molts reformista d'Aralar.
Va passar gairebé una dècada fins a la primera ekintza d'ETA: el 7 de juny de 1968 atemptà contra el guàrdia civil José Pardines, que morí a mans de Txabi Echebarrieta, qui hores després també finava en un enfrontament amb la Guàrdia Civil a prop de Tolosa (Guipúscoa).
En plena dictadura franquista, l'organització despertava simpaties i l'esperança de gran part de la població basca. El 1970, sis dels seus dirigents van ser jutjats en el Procés de Burgos i van ser condemnats a mort, però la pressió internacional va fer que les penes els fossin commutades per la de presó.
Ja el 1973, ETA va cometre l'atemptat més espectacular de la seva història: el 20 de desembre va assassinar el president del Govern, Luis Carrero Blanco.
Poc després, el 1974, es va escindir en dues branques: "milis", facció militar, i "poli-milis", majoritaris, més lligats a les lluites obreres i que apostaven per una lluita armada més selectiva. Les dues branques van continuar separadament i els seus atemptats es van superposar fins al 1982, quan els "poli-milis" es van dissoldre.
Els primers anys dels vuitanta van ser els més actius de l'organització: només el 1980, ETA causà 99 morts. Aquells anys, concretament el 1983, van ser els del GAL, moviment terrorista organitzat per persones de la cúpula del Ministeri de l'Interior i que fins a finals de 1987 va assassinar més de vint-i-cinc persones.
Finalment, el mateix 87, amb l'acció a l'Hipercor de Barcelona, es marcava un abans i un després en l'opinió pública espanyola.
Anys més tard, successos paradigmàtics com el segrest d'Ortega Lara i la mort de Miguel Àngel Blanco continuaven marcant la pauta de meses de diàleg i negociació, que així mateix s'anava alternant depenent del color polític i dels interessos de torn: Ajuria Enea, Lizarra, el 2005 reunions amb Batasuna abans de la T4...
Avui dia la tragèdia continua viva; les famílies, trencades. El discurs militarista i la repressió policial prevista per l'Estat espanyol i francès no fan més que provocar l'efecte contrari: multiplicar les accions en mans d'aquells vells i novíssims militants que creuen en la lluita armada perquè consideren que se'ls ha negat la via democràtica. Així, no sembla gaire a prop la pau en terra basca.
