Ha finat Danielle Mitterrand, vídua de l'expresident francès François Mitterrand

Nascuda el 1924 com Danielle Gouze, als 17 anys es va unir a la Resistència contra la invasió nazi com a agent d'enllaç, mentre els seus pares donaven empara als partisans. A començaments de 1944, la seva germana Christine Gouze li va presentar François Morland, nom de guerra de François Mitterrand, amb qui es va casar mesos més tard.

El matrimoni va tenir tres fills: Pascal, nascut el 1945 i mort als dos mesos; Jean-Christophe, nascut el 1946; i Gilbert, el 1949. El 22 de maig de 1981, es va convertir en 'primera dama' (expressió que mai no li va agradar) amb l'arribada a la Presidència de la República del seu marit, el socialista François Mitterrand.

Combativa

Miterrand va exercir la Presidència de França fins a maig de 1995 i va morir el gener de 1996 a causa d'un càncer de pròstata. Durant els seus catorze anys com a esposa del president, Danielle Mitterrand no va saber sotmetre's al paper decoratiu de 'primera dama' i es va implicar en els problemes de les persones més desfavorides, tant a França com a la resta del món.

En aquell període, va rebre nombroses cartes i fins i tot va arribar a reclamar personalment la implicació dels ministres del seu marit per buscar solucions als problemes que se li exposaven. El 1986 va posar en marxa la fundació France Libertés, des de la qual va lluitar pels "drets dels pobles" i va criticar durament "un capitalisme que es destrueix a si mateix, víctima de la seva desmesura totalitària i del seu menyspreu pels valors humans no mercantils", segons les seves pròpies paraules.

En els anys de la Presidència del seu marit, Danielle Mitterrand es va implicar també en la lluita pels drets dels kurds i els tibetans i va visitar en nombroses ocasions l'expresident cubà Fidel Castro, la qual cosa li va permetre aconseguir l'alliberament de nombrosos presos polítics de l'illa.

Tampoc no va tenir problemes per opinar sobre la política interna del seu país. El desembre de 1986, no va dubtar de criticar el Govern del conservador Jacques Chirac (successor del seu marit en la Presidència), en plena 'cohabitació' amb els socialistes. El 1993, el torn li va tocar al ministre de l'Interior, Charles Pasqua, a causa de la seva política sobre immigració.