Està fet

El que les entrevistes ens recorden i revelen és un món, també el de la infantesa de les i els protagonistes de la foto, absolutament diferent i aliè al d'avui en dia. No tan sols perquè durant aquells anys a los Damunt els carrers no estaven asfaltats i ningú, ningú, tenia cotxe i eren ben aprofitats aquests fos pels nins per a jugar a toc i pam, bolles, piola, fer rodar cèrcol... fos perquè la gent es pogués trobar per parlar amb la calma i tranquil·litat que no seria destorbada per cap presència o renou d'avió o cotxe, com a molt s'haurien de fer a una vorera per deixar passar els traginers amb mula o somera o qualque guarda d'ovelles. Durant l'estiu era simplement normal i habitual sortir a prendre la fresca al carrer i xerrar. Les portes, efectivament, de dia eren sempre obertes, com a molt amb una cadira darrera per si qualcú podia haver de menester res. I bé, podríem seguir i seguir enumerant diferències sobre la vida d'aquell temps, d'aquella infantesa amb la vida d'ara. Era ben clarament un altre món, una altra manera de viure i de conviure.

Del llibre, maquetat amb aquella i altres fotografies, en vaig extreure finalment una conclusió no gaire optimista: «No seríem honests si deixàssim de banda, si no volguéssim mirar, l’accelerada, boja i trista transformació que ha patit los Damunt els darrers quaranta o cinquanta anys en l’aspecte urbanístic i en el canvi d’identitat social, demogràfica, de qualitat de vida... Una persona que avui viu a los Damunt, qualsevol dia de la setmana o de l’any, si arriba al barri més enllà de les vuit o les nou del vespre, es veurà negre per trobar aparcament. A vegades, quan veig tants de cotxes, pens: però vols dir que hi viu tanta gent, a los Damunt, ara? I és perquè aquesta gent no la veus. Arriben, es fiquen dins ca seva i ja està. Si, per altra banda, t’asseus a fer un cafè a la plaça, mitja hora, una hora posem per cas, veuràs passar una dotzena de persones, difícilment n’hi haurà cap que sigui originària d’aquí, ni que sàpiga dir bon dia. I ja està, és així, està fet. Ja sabem que no és només en aquest petit bocinet de món que això passa, és arreu. Aquell món sense renous agressius, sense por dels cotxes, amb la piuladissa de teuladers i el xivarri dels al·lots, amb la coneixença, col·laboració franca i oberta entre veïnats, de portes obertes, és molt difícil que avui pugui ser possible, ni que s’hi pugui estar congriant. És mal de fer contraposar la vida al carrer a la individualitat que imposen els aparells digitals i la comoditat domèstica. I, amb tot, els qui ens hi sentim, l’estimam, potser més pel que hi hem viscut, que no pel que hi vivim o hi viurem».