Primer de Maig per encarar-se amb el poder

En aquest context, em sembla complicat sostenir que, encara ara, la revolució serà conseqüència del desenvolupament de les forces productives. La identitat del subjecte revolucionari -o del canvi de rumb- serà diversa o no serà. Al capitalisme actual, el que alguna literatura qualifica de despossessió, extractivista, o caníbal, sospito que per combatre-ho no basta posar al centre l’explotació de les classes subalternes. Sense obviar el conflicte capital-treball, sembla imprescindible que el combat sigui contra totes les formes de dominació en una estratègia anticapitalista que posi de debò la vida de tothom al centre. Per fer una realitat, i no una mena de quimera, del dret a la bona o volguda vida un dret universal. La batalla és enderrocar el constructe de precarietats vitals, és a dir, en paraules d'Isabel Lorey, acabar amb la forma de poder i d’explotació de l’estat d'inseguretat.

Aquesta filosofada ve a tomb del neguit per la pèrdua de pistonada mobilitzadora del Primer de Maig, en un temps que caldria que els carrers fossin, més que mai, sempre nostres. En aquest sentit, paga la pena recordar que hi va haver un temps que l’Ajuntament de Palma edità una publicació titulada Quaderns ‘Fi de segle’. El núm. 7, editat el 1990, conté el monogràfic El Primer de Maig a Mallorca (1937-1989) de l'investigador, escriptor i director literari, Antoni Nadal. L’autor acaba la introducció del seu text amb les següents paraules: «... és evident que [referint-se a la manifestació de Palma] cada cop hi és més important i diversa la participació d’agrupacions no vinculades a forces sindicals o partits polítics. Fa cinquanta anys -i probablement no tants, hauria estat inconcebible que en una manifestació del Primer de Maig hi convergissin també grups d’homosexuals, d’ecologistes, de pacifistes o de veïnats per encarar-se amb el poder. Creiem que és per aquí, justament, que cal anar a cercar la sortida a la presumpta pèrdua d’identitat de la diada del Primer de Maig».

Han passat devers trenta-cinc anys d’aquestes oportuníssimes paraules d’Antoni Nadal. Ara més que mai hauríem de commemorar el Primer de Maig amb una mobilització unitària i compartida pel conjunt de les tradicions emancipatòries de casa nostra, compartint l’antifeixisme d’arreu i el clam universal de «Palestina, llibertat!» Definitivament, un Primer de Maig per encarar-se amb el poder, ens cal.

PS: En l’esmentat text d’Antoni Nadal es recorda que, després dels foscos anys de la dictadura franquista, «l’any 1978 es va poder celebrar el Primer de Maig en llibertat». A la crònica que es fa de la manifestació d’aquell any s’apunta que «la Banda Municipal de Montuïri va interpretar La Internacional, La Marsellesa, Els Segadors, La Balanguera, algun pasdoble, etc.».

Idò, seria guapo que enguany, abans de la sortida de les manifestacions (diverses, però totes amb el punt d’arrancada a la plaça Espanya de Palma), tornés a tocar la banda municipal montuïrenca per retre un fraternal homenatge i comiat a Pere Sampol i Mas. Un montuïrer coherentment d’esquerres, i, per tant, sobiranista i autodeterminista, que va defensar, tant com va poder, les classes subalternes de casa nostra. De la seva preocupació pels drets dels treballadors i de les treballadores de les Illes vagin com a exemples dos que conec de primera mà: En la política autonòmica de comerç, que va impulsar des de la Vicepresidència del Govern de les Illes Balears, sempre hi van estar presents els drets laborals; i en les tasques de senador, Pere Sampol i Mas es va preocupar i va aconseguir millores de Seguretat Social per a les persones que tenen una relació laboral tan nostrada com la fixa discontínua. Pere Sampol i Mas es va encarar amb el poder. Gràcies per tot, gràcies per tant, Pere!