Aquests dies de frenesí, en els quals la fugacitat s'ha transformat en la norma, la vida s'ha mecanitzat de tal manera que consisteix en: despertar, treballar, alimentar-se i dormir... i torna a començar. Amb aquesta rutina que ens arrossega, costa més que mai trobar quelcom que sigui valuós o alguna cosa que li doni sentit al discórrer ordinari del dia a dia.
Dins d'aquesta ordinariesa només hi ha una cosa que ens exalta: el consum. Allò que, paradoxalment, forma part de la norma, però a la vegada s'ha convertit en l'acte més característic de la nostra existència. Més que el fet de respirar, el que defineix el nostre dia a dia és la despesa.
De camí a la feina, passem per un bar a prendre el cafè o, si el temps ho permet, a berenar. Si ens queda un poc d'oci, l'omplim amb més despesa: anar al cinema, prendre alguna cosa, jugar al bitllar, veure sèries a plataformes digitals (de pagament, òbviament). Quan pensam no gastar, gastam: compram tabac, prenem cervesa, feim esport amb material que prèviament hem comprat…
És tot fer despeses? Treballam per això? És vendre’ns a nosaltres mateixos a l'hora de fer feina per «comprar-nos» posteriorment mitjançant el consum?
En el segle XIX, ja Karl Marx va percebre que el model capitalista no era sostenible, a causa de basar-se en l'explotació i en l'alienació de la classe obrera. Per a Marx, el capitalisme se sosté sobre una estructura econòmica que amotlla tots els aspectes de la societat. La infraestructura (el sistema productiu) determina la superestructura (les lleis, la cultura, les idees dominants, etc.), de manera que el pensament i les institucions de cada època serveixen per perpetuar la dominació d'una classe sobre l'altra. Per aquesta raó, proposa que en una pròxima etapa històrica, el comunisme hauria de substituir el capitalisme, eliminant la propietat privada dels mitjans de producció i reorganitzant la societat amb principis d’equitat.
Segons la seva anàlisi, la història de la humanitat avança mitjançant la lluita de classes: es generen contradiccions que propicien l'arribada de nous sistemes, el moment de crisis fomenta aquesta «evolució» i Mallorca viu ara un d'aquests moments. El model turístic que té Mallorca reflexa tot allò que Marx volia capgirar. L'economia de l'illa s'ha estructurat de tal manera que beneficia en grau més alt a la indústria hotelera.
La «resta» del que hi ha a Mallorca ha hagut d'adaptar-se a aquesta dinàmica. La «resta» inclou les condicions laborals, el preu de l'habitatge i, fins i tot, la nostra identitat cultural. Tot allò que ens és propi s'està adaptant a aquesta lògica capitalista que subjau a la nostra estimada Mallorca, de manera que el turisme ja no és una activitat econòmica, és la ideologia que organitza la vida a les Illes Balears!
Em recorda en una ocasió en la qual el meu professor de filosofia, Tomeu Sales, em comentà que «la turistificació ha transformat als mallorquins en objectes de consum».
Així, empraré els conceptes d'opressió reproductiva, i d'opressió productiva, a més del d’alienació, per mirar d’il·lustrar-ho.
Amb «opressió productiva» em referesc a l'explotació dins l'àmbit del treball assalariat i la producció de béns i serveis. És el tipus d'opressió a la qual estam més acostumats al món laboral, donat que és la que reben els treballadors en el dia a dia, on la majoria (sinó tota) està privada del control sobre els mitjans de producció i els mateixos productes que resulten del treball de la classe obrera.
Amb «opressió reproductiva» em referesc al control que el sistema econòmic i social exerceix sobre la reproducció i el treball reproductiu, que semblen termes complicats, però refereixen a elements tan cotidians com la imposició dels rols de gènere, la falta d'accés a drets reproductius (tal com ara avortar) i l'explotació del treball domèstic i de cures no remunerades, que històricament ha recaigut en les dones.
Ambdós conceptes són importants perquè el sistema capitalista necessita tant el treball productiu (l'assalariat) com el treball reproductiu (no remunerat o mal pagat) per poder sostenir-se. I l'alienació té a veure amb tot això perquè en tot el procés els mallorquins ens estam oblidant de nosaltres mateixos, allò que ens és propi i constitueix la nostra «essència».
En el sector turístic hi ha una quantitat infranquejable de treballadors que està patint opressió productiva, a causa de l'explotació laboral amb salaris baixos, condicions precàries i l'alienació de la feina que fan. Aquesta realitat no queda aquí perquè aquesta dependència afecta, a la vegada, a la vida privada. Les excessives jornades laborals obliga les famílies de la classe obrera a externalitzar les cures o que assumesquin dobles jornades (una assalariada i una domèstica).
El turisme no només està explotant la mà d'obra sinó que està imposant un model de vida que obliga els mallorquins a adaptar-se a les exigències del mercat i dels visitants, limitant l'autonomia econòmica i social. Els treballadors, els netejadors d'hotel, els recepcionistes, els cuiners... Cap dels treballadors del sector turístic té control sobre la seva feina ni sobre els beneficis que genera.
El professor de filosofia Alexandre Miquel Novajra em comentà en una ocasió que «conformam una economia d'exportació que ens consumeix en el nostre propi país».
Un fet que exemplifica molt bé aquesta realitat és el de les treballadores Kelly. Són treballadores essencials en la indústria hotelera, però la seva feina és infravalorada, està mal remunerada i sota condicions precàries, arribant al punt de no voler donar-se de baixa mèdica per por de perdre la seva feina.
En la mateixa conversació amb en Tomeu Sales, em va impactar amb la següent frase: «Sembla que vivim en un paradís, però hi ha un infern que sustenta aquest paradís».
El sector turístic pateix l'alienació del seu producte i el manteniment d'aquesta dinàmica ha derivat també en una alienació dels mateixos mallorquins, perquè se'ns ha transformat en «servidors» dels visitants, en lloc de ser protagonistes de la nostra pròpia comunitat.
Ens hem transformat en «estranys» en la nostra pròpia llar. Jo, per exemple, durant tot l'any freqüent els busos públics, agafant-lo des de Sa Pobla. Enguany ha estat més greu que mai perquè la major part de l'any, l'usuari mitjà que omple el bus és estranger en lloc de local. Nosaltres, com treballadors que servim aquests visitants, ens veim restringits o impossibilitats de donar-li els nostres serveis perquè tan sols podem emprar un transport públic que, essent francs, ens pertany. És la cúspide de la ironia! A més a més, som nosaltres mateixos, els mallorquins, que permetem que passi això. Acceptam com a «normal» un sistema que ni tan sols mira per nosaltres i que transforma la nostra llar en un recurs explotable, en lloc de concedir-nos un espai habitable.
Doncs? Què vull dir amb tot això?
Crec que és necessària una presa de consciència sobre la situació que vivim. Aquesta presa de consciència no ha de ser simplement una especulació teòrica o un conjunt d’abstraccions que quedi flotant a l'aire. La presa de consciència necessària ha de venir acompanyada d'accions revolucionàries, aquestes darreres són les que poden -transformar- la situació actual, transformar l'estructura per condicionar l'aparició d'una nova superestructura molt més afí als nostres interessos, la dels mallorquins, que són els qui haurien de ser els principals agents que condueixen el poder i prenen decisions al Govern de les Illes Balears. Tal com considera Marx, les crisis són moments crucials per la presa de decisions; com indica la mateixa etimologia de la paraula «krisis», que no només significa «problema» o «col·lapse» sinó que també significa «judici», «decisió» i «moment de canvi». Per aquesta raó, la crisi no és només quelcom negatiu per esdevenir un moment de malestar generalitzat sinó que és crucial que tengui lloc, perquè d'aquest moment de malestar és d'on sorgirà un moment de millora de l’estructura.
Estam en un punt d'inflexió perquè o continuem acceptant aquest sistema que ens explota i aliena a la població local o cercam una alternativa diferent, tal com la implantació d'un altre model econòmic que no sigui tan dependent del turisme i que sigui més sostenible, per a tornar a sentir la nostra llar com a nostre. Tenim un paratge natural envejable i el qual no està prou valorat, a més d'una rica cultura que no consisteix només en revetles i platges guapes, sinó també en ball de bot, sobrassada, ximbombes, glosses, vidres fenicis, pa amb oli, xubecs, xarrameques, dimonis…
Per què no decantar-nos, doncs, per allò que ens és propi? Basant-mos així en un benestar més senzill i autònom, a més de més reivindicatiu a favor de -l'hàbitat de significat- que ens ha criat. D'aquesta manera, afavoriríem una classe de turisme més responsable i interessat en la cultura, en lloc de les nostres platges, còctels i, sobretot, la nostra atenció com si fóssim esclaus d'uns reis amb pèl ros i ulls blaus que no xerra ni tan sols la nostra llengua.
Potser estam subordinats, sí, però com treballadors tenim molt més poder del que pensem. Perquè el senyor (en aquest cas, els estrangers) depèn de nosaltres per tenir el seu benestar mentre que nosaltres podríem construir un altre model econòmic que no depengui d'ells.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.