Cinc anys del confinament

Dos països avançats, com són el Regne Unit i el Japó, varen crear fa uns anys el ministeri de la solitud. Conscients que la solitud no desitjada, afecta la salut mental i física de milions de ciutadans i ciutadanes d’aquests països, que la pateixen. Una cohesió social a la baixa, discursos que exalten l’individualisme i la ridiculització de qualsevol idea que invoqui xarxes i llaços comunitaris. Si hi sumam l’allau de notícies falses i teories conspiranoiques diverses, ens trobam amb un panorama procliu perquè el nombre de persones que es troben socialment aïllades, continuï augmentant.

La il·lusió de sortir-ne millors, va esvair-se, doncs, a mesura que la situació s’anava superant. Davant els dos models possibles que vàrem viure en els moments més dramàtics de la pandèmia; el campi qui pugui o cuidar-nos entre tots, perquè era l’única forma de sortir-nos-en, la dinàmica social post-Covid que s’ha imposat, és la del primer model. Ara es viatja més, malgrat el fort increment dels preus i la natura i el món rural es valoren una mica més, que abans de la pandèmia. El teletreball ha guanyat molt pes pel fet que es va haver d’aplicar de forma urgent durant aquells llargs mesos. Són alguns dels aspectes positius que podríem dir que n’hem extret.

Ara bé, preguntar a la ciutadania que hem après i que faríem en cas de repetir-se una altra crisi sanitària similar, quines coses varen funcionar bé i quines es podrien haver fet millor, tot convidant a fer balanç i propostes, podria ser una bona manera de saber en quin punt ens trobam com a societat. Si som capaços en definitiva, de parar-nos a pensar cap a on anam i si val la pena imaginar altres realitats amb l'objectiu de capgirar la tendència debilitant dels vincles humans, ni que sigui per pur egoisme pragmàtic, amb la mirada posada en el nostre present i futur immediat.