Infrafinançament, dèficit inversions, espoli fiscal ( i II)

Idò, per què el tenim? Per què històricament el resultat dels sistemes de finançament sempre ens ha perjudicat si el comparam amb el de la majoria de comunitats i el nivell de serveis públics a què tenim dret? Desenvolupem algunes possibles respostes.

En primer lloc, hem de tenir en compte que històricament, i com a part dels països catalans, sempre hem estat sotmesos a fortes pressions fiscals en benefici del centralisme i les oligarquies del Regne d’Espanya. Ja passava a final de l’edat mitjana amb Carles V i a començament de la moderna amb Felip V. I en aquest sentit tots tenim ben presents les causes de la revolta de la Germania i les repressions socials i econòmiques patides pels nostres territoris i ciutadans una vegada finalitzada la Guerra de Successió espanyola l’any 1715. Tot això ha tingut continuïtat al llarg dels segles amb els distints règims polítics d’Espanya: monarquies, dictadures o repúbliques.

Més recentment, després de l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978, el desenvolupament de les comunitats autònomes i l’aprovació de la Llei orgànica 8/1980 de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), les coses no han canviat gaire, ans al contrari. L’establiment de tres tipus diferents d’autonomies va comportar diferències en la transferència de competències i, per tant, del finançament d’aquestes. Les autonomies de la via ràpida són les que van accedir a l’autonomia per l’article 151. Són Andalusia, Catalunya i Galicia. Després tenim el País Basc i Navarra que, com a comunitats acollides al règim foral, tenen un finançament diferenciat, recapten tots els impostos i entreguen a l’Estat la quota corresponent a la compensació de les despeses d’aquest. I finalment tenim la resta de comunitats, les de la via lenta, que accediren a l’autonomia per l’article 143. El Govern espanyol inicialment es limità a traspassar recursos segons les competències transferides. Però a partir de l’any 1983 es va cedir la recaptació d’alguns tributs a les autonomies. I l’any següent es crea el Fons de Compensació Interterritorial per impulsar el creixement de les comunitats autònomes més desafavorides. Per tant, totes les comunitats depenen de les transferències estatals i no tenen una autonomia financera real. El sistema de finançament era tan insatisfactori i insuficient per a les Illes Balears que ja l’any 1986 el conseller Cristòfol Soler arribà a reclamar un sistema semblant al concert basc. Anys després, Alexandre Forcades, aleshores conseller d’Economia i Hisenda, va manifestar que «sense finançament no hi ha capacitat de despesa ni autonomies».

L’any 1992 es va reformar el sistema de finançament autonòmic per primera vegada, amb l’objectiu d’augmentar l’autonomia financera de les comunitats. La reforma va introduir el Fons de Suficiència per tal que totes les comunitats tinguessin recursos suficients per cobrir les necessitats bàsiques. La situació, però, no va canviar gaire i les reivindicacions varen seguir sent habituals, atesa la mala dotació de les competències transferides. Aleshores arribà el primer SFA, aprovat en la Llei 21/2001, de 27 de desembre.

Comprovem en quines condicions tractava les Illes Balears aquest primer SFA, que en teoria representava una millora respecte de la situació anterior. La capacitat fiscal de les Illes Balears (la seva contribució al sistema) era de 1.495 milions d’euros. Aquesta xifra representa que les Illes eren la primera comunitat en contribució, amb un índex de 142,1 punts, és a dir, 42,1 punts per damunt de la mitjana d’aportacions. En canvi, els recursos retornats pel SFA a les Illes va ser de 1.317 milions d’euros, la qual cosa equivalia que les Illes eren la quinzena comunitat en recepció, la darrera del regim comú, amb un índex de 85,5 és a dir 15 punts per davall la mitjana i 57 punts per davall del punt d’aportació.

En 2008, per presentar més dades, érem la segona comunitat en contribució, 22,2 punts per damunt de la mitjana. I en recepció de recursos ens vam situar en la pitjor situació de la història, amb un índex de 77,4 punts, 26,4 punts per davall de la mitjana, i 44,8 punts per davall del punt d’aportació. Continuàvem en la posició quinzena entre les comunitats de regim comú. Resumint, idò, el primer SFA no va suposar cap millora en el finançament de les Illes; tot al contrari, continuàvem sent la comunitat pitjor tractada pel Govern espanyol.

Notícies relacionades

Infrafinançament, dèficit inversions, espoli fiscal (I)

La darrera reforma del SFA va arribar amb la Llei 22/2009, de 18 de desembre, per la qual es regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia i es modifiquen determinades normes tributàries. Aquesta llei va donar resposta a les demandes de més autonomia financera, especialment de Catalunya, però també de les Illes Balears. Les comunitats varen aconseguir una major capacitat d’establir i gestionar impostos propis, així com una major participació en la recaptació d’impostos estatals parcialment cedits. Malgrat el FGSPF i el Fons de Suficiència Global, els quals participen en el càlcul de la bestreta del sistema, i dels fons de convergència (el Fons de Competitivitat i el Fons de Cooperació), el SFA de 2009 segueix sent injust, perquè manté desigualtats entre les comunitats a causa de la discrecionalitat dels criteris, no té en compte el principi d’ordinalitat i manca de transparència.

Les desigualtats en els ingressos es varen veure molt agreujades a causa dels efectes de la crisi financera del 2008. La disminució en les bases tributàries dels dos impostos més importants del SFA, l’IRPF i l’IVA, varen repercutir en una disminució dels recursos i un augment de les necessitats, cosa que va conduir les comunitats a endeutar-se. El fet que les primes de risc en el tipus d’interès es disparassin va dificultar molt, o va impossibilitar, que moltes comunitats es poguessin finançar a través del mercat de capitals. El Govern espanyol, en lloc de millorar el SFA, va engegar el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), el qual va contribuir a augmentar l’endeutament autonòmic i a fer que les comunitats depenguessin del Govern espanyol, ja que aquest descomptava dels recursos a rebre del sistema la carrega financera de l’endeutament. Malgrat la reforma, aquests contratemps i les pressions realitzades les Illes hem continuat sent les segones en aportació al SFA però les novenes en recursos rebuts, al voltant de la mitjana, molt lluny de l’acompliment del principi d’ordinalitat. Els darrers anys els diferencials entre aportacions i recursos rebuts ha rondat al voltant del 500 milions d’euros.

Vist tot el que hem comentat, hem de concloure que l’infrafinançament dels nostres serveis públics és endèmic, i per tant no és d’estranyar que restem a la coa en recursos materials i humans en tots i cada un dels serveis públics transferits. Per tant, que cap d’aquests serveis públics es correspongui amb els serveis a què aspiram i que mereixem, en consonància amb els esforços laborals i fiscals realitzats.

El SFA actual porta més d’una dècada caducat (s’havia de reformar l’any 2014), però no hi ha esperances que el Govern espanyol, governi el PP o el PSOE, estigui disposat a canviar l’statu quo del règim comú. Seguirem, per tant, a la coa en recursos humans a les administracions públiques, amb uns serveis sanitaris tensats i amb llargues llistes d’espera, amb una sistema educatiu amb ràtios elevades i gran quantitat de barracons, amb uns serveis socials amb llargues llistes d’espera i mancança d’infraestructures. Seguirem sense poder destinar recursos econòmics a cobrir el creixement de les necessitats de l’estat del benestar de la població illenca i de la població flotant, formada per turistes i mà d’obra immigrant. Aleshores, mentre la classe política que ens governa a les Illes segueixi prioritzant l’obediència espanyolista i centralista als respectius partits, sigui PP o PSOE, abans que les necessitats públiques de la societat civil, no disposarem de solucions ni d’autonomia financera real i suficient.

Ara bé, deixant a banda el nefast resultat de l’aplicació del SFA per a les Illes, cal prendre en consideració també altres aspectes molt importants per al creixement econòmic sostenible i el benestar social. Entre aquests, els dèficits històrics en les inversions estatals, els insuficients recursos o transferències europeus i els escassos recursos per compensar la doble o triple insularitat i fer més competitives les empreses del teixit productiu.

Pel que fa a les inversions de l’Estat a les Illes, per exemple, les quantitats anuals pressupostades els darrers 15 anys, tant si governa el PP com si ho fa el PSOE, estan de mitjana entre l’1,3% i l’1,6% del total. Tanmateix la població de les Illes representa el 2,54% del total d’Espanya i el nostre PIB, un 2,75%. Per tant, rebem una inversió estatal un 50% per davall del que ens correspondria en relació amb la població o el PIB de les Illes. Més greu encara són el tracte i la situació si prenem en consideració que l’execució mitjana de les inversions pressupostades durant els mateixos anys és del 72%, i que una part molt important és destina a ports i aeroports, quan en altres comunitats, i sobretot en la de Madrid, s’executa al voltant del 180% pressupostat.

Deixant de banda l’infrafinançament i el dèficit d’inversions, cal comentar encara un altre greuge de l’Estat espanyol amb les Illes. Ens referim al dèficit en les balances fiscals, que podem qualificar d’autèntic espoli. Les balances fiscals són la diferència entre els impostos recaptats per l’Estat a les Illes i els doblers que hi retorna. Seguint el mètode del flux monetari, el percentatge del dèficit segons les darreres balances fiscals publicades (2008) és del 14,2% del PIB. Per tant, actualment ens situaríem al voltant de 6.220 milions d’euros anuals de dèficit fiscal. Una xifra que representa un autèntic espoli colonial i que fa impossible assolir uns serveis públics ben dotats per a cobrir les necessitats creixents, poder gaudir de les infraestructures públiques necessàries per a un desenvolupament sostenible o diversificar una economia madura i de monocultiu turístic a què ens ha abocat el centralista Govern espanyol. Sense que puguem disposar dels doblers d’aquest espoli fiscal, les receptes econòmiques del Govern de les Illes seran només cants de sirena i falses promeses. I qui dia passa anys empeny. El problema greu és que, com més dilatem la solució més ens apropam a un punt sense retorn. A una caiguda per un penya-segat.