Les incursions judicials en l'àmbit educatiu són cada vegada més esperpèntiques. Segurament només resulten comparables amb les seues patètiques interferències en la política. La que comentarem tot seguit, des del meu punt de vista, a més d'esperpèntica té algunes característiques que la fan, si més no, divertida. Jo la trob, a estones, hil·larant.
La cosa parteix d'una denúncia d'una associació que es fa dir Hablamos Español. Abans es deien No Hablamos Catalán, però algú els degué fer observar que ufanar-se d'ignorància els feia encara més ignorants i varen decidir canviar-se el rètol. Com que dir-se No Hablamos Nada que No Sea Español hauria constituït un nik massa llarg, seguint l'economia d'expressivitat lingüística, varen escurçar-lo. I els va quedar així de lluït i llustrós. Idò bé, aquesta bona gent varen decidir queixar-se davant la justícia espanyola, al País Valencià, que alguns infantons eren obligats a examinar-se en valencià... en assignatures impartides en aquesta llengua. Mira que, si a Valladolid, posem per cas, els obligassin a examinar-se en castellà en assignatures impartides en llengua castellana! Quin abús, veritat?
Normalment, la cosa no s'hauria d'haver admès a tràmit, però a can Justícia l'hi varen admetre. Sempre hi ha jutges per a tot, com dirien a la Comedia Dell'Arte! I, al final, hi ha una sentència que ha fet trempar la colla que no parla més que espanyol: diuen, si no vaig errat, els jutges del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, que no es pot obligar els estudiants a examinar-se en català, ni tan sols a assignatures impartides en aquesta llengua. Que tothom té dret a examinar-se en espanyol, i que això, en cap cas, no pot penalitzar els alumnes a l'hora de ser qualificats.
De seguida ha sortit na Gloria Lago, cap visible de l'associació esmentada, a dir que això senta precedent i crea jurisprudència arreu dels dominis de la corona espanyola. I que, per tant, ni a València ni enlloc on es parli alguna cosa diferent de la llengua que ells porten al rètol de la seua associació, no es pot «imposar» que els infantons s'examinin en cap d'aquestes llengües. Clar i ras: que si un al·lot rep classes d'Història de l'Art, a Santanyí o a Elx, en la llengua de Santanyí o d'Elx però es vol examinar en la de Bollullos del Condado, ho pot fer, sense que el professor (o la professora) hi tenguin res a dir. (No sabem si la cosa té torna, i què passa si un alumne de Quintanar de la Orden es vol examinar en euskera).
La sentència, com tantes d'altres, resulta completament absurda. Qualsevol professor que imparteixi una assignatura en llengua catalana ho té facilíssim per evitar l'atzagaiada judicial. Basta que qualifiqui sense fer exàmens. Pot dedicar-se, per exemple, a posar nota als alumnes a través de treballs. Que, en una assignatura impartida en català, lògicament, hauran de redactar-se en aquesta llengua. O, si no li mola això de corregir treballs, el professor pot escollir, posem per cas, de fer exposicions orals (no confondre-les mai de la vida amb exàmens), i decretar professoralment que aquestes exposicions es faran, invariablement, en la llengua en què s'imparteix la classe. Si no li agraden els treballs ni les exposicions orals, es pot centrar en els exercicis de classe. O en qualsevol altra via de qualificació que el professor (o tot el Departament sencer, és igual) considerin més adient.
Des d'un punt de vista estrictament pedagògic, trob completament erroni (els jutges, com que no són pedagogs, potser no ho entenen) que algú que rep una classe en català es pugui estalviar de demostrar que pot expressar allò que ha après en aquella matèria, en llengua catalana. Una de les competències que han de demostrar els estudiants, a l'hora de ser qualificats, en qualsevol assignatura, és la competència lingüística. Si jo explic, posem per cas, Biologia en català i els meus alumnes se'n poden examinar en castellà, no pot avaluar la seua competència en llengua catalana. O sí que ho puc fer. Fins i tot em puc permetre de suposar que no en tenen ni idea i que, per tant, d'acord amb el que diu el meu Projecte Educatiu de Centre, els he de suspendre.
Un bon professor ha d'avaluar la capacitat dels seus alumnes d'expressar-se en català. Digui el que digui cap tribunal de justícia. L'esperpent dels jutges ficats a pedagogs no pot embrutar mai la tasca dels professionals de l'Educació. Que, si compleixen amb la seua comesa, no els han de fer cas. Ni els en poden fer. Un bon professor d'Història, o de Biologia, o de Matemàtiques, o de Física i Química, o de Filosofia ha de suspendre els alumnes que siguin incapaços d'explicar (oralment o per escrit) en català allò que han après. I si l'hi saben explicar però no volen fer-ho, encara els han de suspendre més.
13 comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Tens tota sa raó, Pere. M'alegra que parlis de l'Aragó, perquè efectivament és un magnífic exemple de substitució lingüística. I no em consta que ningú els n'hagi demanat perdó.
Gràcies pes teu article, Bernat Joan. Sa meua dona va venir d'Horcajo de los Montes (Ciudad Real) i parla un català perfecte. I ho fa gràcies a sa immersió lingüística que no només va acceptar sa meua sogra (castellana) sinó que va agrair molt. D'altra banda, sa millor prova de qui és sa veritable cultura imperialista la trobam a l' ARAGÓ. A s'Edat Mitjana tenien llengua pròpia (charraban l'aragonés) i...Endevinau quina és sa llengua que s'hi xerra ara a sa seua capital i a sa major part des seu territori? Si la sabeu, ja heu endevinat quina és sa CULTURA IMPERIALISTA dins s'ESTAT ESPANYAT.
Tu copes tots els pseudònims, tu ets aquest qualsevol de qui xerres. Ja sabem que allò que t'ofèn és que te desmuntin amb arguments. I és tan bo de fer... No estàs bé, se veu perfectament, necessites ajuda d'un especialista.
Llamándome espanyolet, no me ofendes en absoluto por mucho que lo intentes. Sa mel no esta feta per sa boca d'ase. Hay que ser un auténtico don nadie para no tener ni un maldito seudónimo propio y más en este digital que cualquiera lo puede hacer con tropecientos diferentes. Jeu. Es lo que le ordeno a mi perro.
Si coneguessis en Bernat sabries que pot escriure i xerrar, sense faltes, en vuit o nou idiomes. El problema no és dels que poden triar, és dels que no podeu-voleu canviar.
Estoy totalmente convencido que este tal Bernard habla y escribe en español cuando le conviene. Y presuntamente sin faltas de ortographía. Que me lo digan a mi que lo hablo y a raudales, por ir detrás de una madrileña. Por ejemplo.
Ja ho veim que has podat un punt, no fa galta que ho diguis.
La (in)justícia espanyola lawfare té un problema gros, es creu defensora de l'Espanya en versió una grande i única llengua i cultura per damunt de tot. Si hi ha dues llengües oficials i assignatures en ambdues llengües el més lògic (a tot el món excepte en la testa de qualques sonats) és que s'examini en la llengua de les classes. O és que els jutges espanyols ultres també "permeten" que els estudiants d'altres llengües com l'anglès, francès, alemany, italià, occità, portuguès, mandarí... s'examinin en espanyol?
En una societat bilingüe s’ha de poder xerrar amb el metge (o amb el policia, o amb el dependent…) en català o en castellà. Fora dictadura espanyolista.
Las Sentencias están para cumplirse. Punto