A les passades eleccions autonòmiques, el centredreta nacionalista, es va quedar sense representació al Parlament. La cosa va anar de molt poc: amb 17.000 vots i un 4,7% dels vots a la circumscripció de Mallorca, El Pi, es va quedar a només tres dècimes d’entrar al Parlament. En el cas del Consell de Mallorca, 2.000 vots més i el 5,2% dels vots, varen possibilitar-li representació, amb dos consellers. No és el primer cop que aquest espai polític es queda fora del Parlament. També va succeir el 2011 quan, un temps després de la dissolució d’Unió Mallorquina, van presentar-se Convergència per les Illes i la Lliga Regionalista, per separat. La situació va canviar de nou, el 2015, quan els dos partits es varen presentar junts sota les sigles d’El Pi. En aquella ocasió, la unitat va donar els seus fruits i el resultat varen ser tres representants al Parlament i al Consell, amb un 8,9% i un 9,4% dels vots respectivament per Mallorca. A Eivissa, malgrat superar el 5%, es va quedar sense obtenir l’escó, per un marge estretíssim.
Sembla que ara mateix, aquest espai, es troba en una situació molt similar a la de fa catorze anys. Caldrà, doncs, pragmatisme, voluntat de sumar de nou, ganes en definitiva, que continuï existint un centre regionalista de país. Existeixen motius de pes, pels quals seria necessari la reaparició d’unes sigles, que representin aquesta sensibilitat política. Entre ells, la necessitat de comptar amb una força que defensi una millora del finançament i que treballi per contrarestar els costos de la insularitat, que es tradueixen en un increment dels preus, amb relació als de la península. De fet, Palma avui ja és la ciutat més cara de l’estat, per davant de Barcelona, Madrid o Sant Sebastià.
Que faci propostes concretes sobre el creixement desbordat de la població a les illes i les seves conseqüències en la vida quotidiana de la majoria dels ciutadans i ciutadanes d’aquesta terra. La saturació de serveis públics i, cada cop més dels privats, podria ser-ne només un exemple. La compra massiva d'habitatges per part de ciutadans d’estats membres de la UE així com d’altres indrets i el seu impacte sobre el preu desorbitat de les cases a qualsevol lloc de les Balears. Certament, no sorprèn que estiguem a la cua de l’estat, en inversió en habitatge.
L’empobriment de gran part de la població, malgrat rebre un nombre desbordant de turistes cada any. I malgrat tenir una temporada turística, cada vegada més llarga. Tocarà també reprendre el tarannà obert i dialogant, que li permeti fer pinya amb aquelles forces polítiques amb les quals hi pugui haver punts de trobada per dur a terme algunes d’aquestes reivindicacions. A l’estil de Coalició Canària, el Partit Nacionalista Basc, o l’antiga Convergència i Unió. En un escenari, on, no ho oblidem, els partits d’obediència estatal sumen 53 dels 59 diputats que formen el Parlament Balear.
Aquests darrers mesos, del congrés celebrat per El Pi, juntament amb les converses que es produeixen amb partits d’àmbit municipal, i amb la recentment refundada Unió Mallorquina, se’n dedueix que s’estan produint moviments dins el mallorquinisme centrista. A uns mesos per arribar a l’equador de la legislatura, sembla el moment clau per a iniciar la reconstrucció d’un projecte que històricament, ha tingut suport electoral. Així com perquè els electors, el 2027, puguin escollir entre opcions sòlides d’obediència illenca, amb tendències diferents, però decidides a ser alternativa al centralisme, avui aclaparadorament majoritari.
Jaume Burdils, Sociòleg.
La Nostra Terra (1930)