Just abans de la pandèmia de la Covid-19, es va acabar de rodar el film Don't Look Up (No miris cap amunt), dirigit per Adam McKay i protagonitzat per Leonardo DiCaprio i Jennifer Lawrence. En aquest film, un asteroide avança cap a la terra i dos astrònoms vaticinen, amb dades científiques, que impactarà sobre el planeta i que hi produirà una destrucció semblant al que va acabar amb els dinosaures. La vida humana desapareixerà de la Terra. En el film produït per la Paramount, aquest asteroide constitueix, evidentment, una metàfora del canvi climàtic.
En el film, els dirigents polítics i tecnològics primer no es creuen res, llavors es preocupen -però no en parlen a la gent- i, finalment, habiliten una nau per transportar dos mil privilegiats a un altre planeta (per salvar-se ells, evidentment), sense preocupar-los gaire que tota la resta de la Humanitat se'n vagi a can pistraus. En el film, acaba dominant la justícia divina, cosa que supòs que deu conhortar Mariann Edgar Budde, bisbessa de Washington (si no heu sentit el seu speech davant el president Trump, us recoman que el recupereu; no té pèrdua!).
Escric aquestes consideracions un pèl aclaparat per fets que, si més no a la gent de la meua generació, cada vegada ens resulten més inexplicables. Alguns d'aquests fets tenen unes fondes arrels, ben enclavades en el segle XX, però s'han desenvolupat de manera inexorable en el quart de segle XXI que ja anam deixant darrere.
Primera evidència: produir és de pobres. El primer d'aquests fets, de sobres conegut, és que, en el món d'avui, els països més rics no produeixen res. En els segles anteriors, durant el desenvolupament de la revolució industrial, i fins i tot durant el de la tecnològica, la riquesa guardava alguna relació amb la producció. Ara aquesta relació resulta del tot boirosa. Si no ho aplicam a països sinó a persones, la cosa encara resulta més evident. Els més rics del món no són els empresaris de fàbriques que produeixin productes que es venguin a milers (o a milions), sinó especuladors financers, individus que juguen amb els diners i de tant en tant s'aguanten amb això que Iannis Varoufakis ha qualificat com a feduals tecnològics. Una part d'aquests individus, sí que produeixen alguna cosa: són els esmentats feudals. Però els que realment tenen més poder només especulen.
Segona evidència: el mèrit no té cap relació amb allò que s'aconsegueixi. Sempre que sent algú parlant de l'esforç i del mèrit, i apel·lant a la meritocràcia, em pos en guàrdia. Per què? Elemental: perquè la majoria dels que en parlen no són on són (i generalment en parlen des de trones ben altes) per cap tipus de mèrit seu, sinó perquè han nascut en un context que els ha permès d'arribar al lloc que ocupen ara. Fa molta gana de riure (per no dir una cosa més escatològica) sentir parlar de «mèrit» a individus que ja han nascut en un context social que els afavoreix aquest suposat mèrit. Quan veus que la majoria de magistrats del Suprem tenen parents a l'advocacia des de fa dos-cents anys, que la majoria de dirigents dels grans bancs tenen parents que són magnats de la banca des de fa dos segles i que la majoria dels grans industrials vénen de famílies del mateix ram, pots escopir dalt qualsevol d'aquests (si més no figuradament) si diu un sol mot sobre meritocràcia.
Tercera evidència: consumir és de pobres. Dins els llimbs més elevats de la piheria extrema, han copsat que hi ha, si més no a la nostra part del món, una classe mitjana, relativament extensa, que pot consumir més del que ho havien pogut fer els seus pares o els seus majors. No debades, com diu Eduardo Galeano, s'han bescanviat les esglésies d'un temps pels centres comercials d'avui dia. Entre els ultra-rics, últimament, està emergint un moviment que, particularment, em té fascinat: té com a lema, justament, que consumir és de pobres. Per això, si veus algú amb una bossa de marca caríssima, sabates italianes de primera línia, en un restaurant, cruspint-se una llagosta i bevent vi francès del setanta-cinc, segur que no és d'aquest moviment megapiho. I qualsevol d'aquest moviment el considerarà un mort de fam. Ara l'ultrapiho vesteix calçons, camiseta i espardenyes per menys de deu dòlars.
I quarta i final: la intel·ligència és supèrflua. Abans, per ser un bon científic, per escriure bé o per ser ric s'havia de ser, com a mínim, una mica espavilat. Amb la voràgine posttecnològica, la intel·ligència està esdevenint completament supèrflua. Vegi's, si no, que, potser per primera vegada en la Història, un borderline pot arribar a ser l'home més ric del món.
Les naus de rics "només" van a l'espai proper. On tenen gravetat artificial, perquè entre elles giren, fermades separades mig quilòmetre.
En uns mesos ja reben subministraments. Tenen hivernacles i granges i més floritures automatitzades a la Lluna.
De lluny, la Terra sembla un nigulot de fum. Mentrestant es refreda, l'ordinador a bord els va contant contes. Els diu que la gran destrucció terrestre fou culpa de míssils ultraràpids i embolics.
I que ara van forts els crancs, calamars i grumers. Que han espenyat un submarí robot que explorava a l'oceà de la Terra.