Diuen que el que ens mata és l’oxigen que respiram, que ens oxida les cèl·lules lentament, però l’estrès crònic és un assassí silenciós molt més perillós. El dolor i l’ansietat son parts intangibles del nostre cos i experiència vital, i la medicalització continuada és la nova normalitat d’Occident.
Podem parlar de causes i símptomes durant hores que no trobarem un ens material que ens causi tot el dolor i malestar associat a l’ansietat. No té origen concret però sí una missió molt clara: dificultar-nos la vida. I com que no podem tractar-ne la causa primera, i és una condició de salut que s’alimenta del context de l’individu, és això que hem de tractar. Hem de trobar la dimensió cultural i social d’aquest malestar, d’aquest dolor, i pensar-ho.
La biomedicina tendeix a centrar-se en processos fisiològics, però aquesta visió ignora la influència sociocultural sobre el cos i la salut. Les antropòlogues qüestionem una deïficació de l’objectivitat científica en la pràctica mèdica perquè els diagnòstics no es basen únicament en signes objectius de malaltia, sinó que depenen dels símptomes subjectius que expressen els pacients, introduint un marge d’interpretació que pot derivar en errors diagnòstics o medicacions innecessàries.
Com és habitual, és un problema que ens afecta més a les dones. M’omplo de ràbia només de pensar que m’he de presentar davant un personal sanitari per explicar un dolor o malestar físic i que la possibilitat que em tractin d’histèrica sigui tan brutal i absurdament alta. Que un professional sanitari pugui descartar el diagnòstic, mirar la pacient i dir-li a la cara que el seu malestar és psicosomàtic és una autèntica barbaritat. El dolor sempre és real i també està travessat pel maleït patriarcat. No es pot invalidar d’aquesta manera l’expressió de dolor per part de cap pacient, independentment del gènere, o el que sigui.
El pitjor de tot es que no acaba aquí. Les receptes desmesurades d’ansiolítics són una autèntica vergonya, per no parlar dels efectes secundaris... Això no vol dir que no siguin útils en casos concrets, però en general funcionen com a pegats de problemes de salut que solen tenir causes estructurals.
Ah, i el millor de tot, és que no estàs fent suficient per superar el teu malestar. Fas activitat física? Tens vida social? Tens una bona alimentació? Penses en positiu? Vas a teràpia? Llegeixes? Medites? Si no ho fas, normal que no milloris.
Ens han venut una porqueria positivista i som totes unes psicòtiques medicalitzades, perquè no ens tracten com a persones sinó com a éssers productius.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.