Na Maria del Rosario Díaz Jiménez, assassinada

Restem mudes, ja no hi ha paraules, quan coneixem els detalls d’aquesta mort que fa el nombre quaranta-quatre dels feminicidis registrats oficialment. La premsa escrita, els telenotícies, han donat detalls esgarrifosos d’aquest assassinat. La família roman desfeta, una nina de nou anys i una altra de vint-i-un mesos sense mare, amb el pare a la presó per molts anys, no és difícil imaginar el dolor, la pena, la tristor que embarga totes les persones que conegueren na Rosario, treballaren amb ella, es divertiren, passaren estones d’alegries i confidències.

En aquesta ocasió l’assassí duia la polsera telemàtica, es va comprovar que funcionava quan entraren a la casa de la víctima i el terminal que havia de dur amb ella va sonar correctament avisant de la proximitat de qui no es podia acostar, per un ordre d’allunyament vigent. Un sistema que en general funciona, ho saben els cossos de seguretat i la judicatura que ordena posar-los. Allò que ha fallat és l’oblit, o l’amenaça de no agafar-lo, en una paraula, l’assassí sabia com fer-lo inoperatiu.

Hi ha hagut expressions de repulsa, de condemna als mitjans de comunicació, als carrers, davant les institucions, en actes públics. Les feministes, així com la societat en general, s’expressen així voldríem que fos la primera i la darrera d’enguany a les Illes Balears.

Ni una més! Ni una menys! És la consigna que transmet la necessitat d’aturar amb aquest terrorisme masclista, el clam per una major consciència de tota la societat que el patriarcat, el masclisme, és assassí, arrabassa la vida de persones com na Rosario, amb trenta-dos anys, tota una vida al davant amb les seves filles, ara òrfenes.

Segurament serà condemnat a molts anys de presó, quan arribi la justícia a examinar aquesta mort. Viurà reclòs, qui no podrà viure és na Rosario, morta d’una forma brutal, no gosam pensar amb l’angoixa dels darrers moments d’aquesta mare.

Aquests dies de desembre s’ha commemorat el setanta-sisè aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, l’article tercer diu: Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.

Hauríem de saber de memòria els trenta articles d’aquesta Declaració, hauria de ser obligatori conèixer-la com a membres de la ciutadania. Les institucions supraestatals com la Unió Europea, les Nacions Unides, l’OTAN haurien de tenir-la com a principis bàsics en les seves accions, així podrien aturar el genocidi de Gaza, les guerres a Ucraïna, a tants llocs d’Àfrica...

Na Rosario tenia dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat, però un mascle li ha arrabassat de manera brutal. Ens cansem de repetir l’exigència de major coordinació entre qui atén les víctimes, més recursos per a la prevenció, més campanyes als carrers per recordar que el patriarcat mata, que l’afecte, l’amor no pot ser submissió, que hi ha d’haver respecte mutu, hi ha d’haver relacions humanes sense por, sense menyspreu, sense domini d’un sobre l’altra.

Malgrat que sembla reiteratiu, com una gota malaia que no atura, continuarem exigint, reclamant, demandant, més i més accions polítiques per fer arribar el missatge contra les violències masclistes. No volem ni una dona més a les estadístiques fatídiques de feminicides, ni una dona menys per a tantes persones que l’estimaven, que perdi la seva vida pel fet d’haver nascut dona.

Que na Maria del Rosario, na Chari pels qui la coneixien, qui l’estimaven, sigui la darrera assassinada d’enguany i que l’any que ve no n’hi hagi ni una més, ni una menys!