Com a estudiant del grau de Llengua i Literatura Catalanes, visc en primera persona les actualitzacions de la normativa. La setmana passada a classe vàrem fer la broma —tot i que sigui una realitat ben certa— que haurem de canviar alguns apartats concrets dels apunts fruit de les darreres modificacions del DIEC. El fet que l’Institut d’Estudis Catalans faci freqüentment canvis pot provocar un desprestigi dels usos formals de la llengua? A vegades dubt sobre el poder i la incidència que té —i que hauria de tenir— la normativa.
Estic d’acord amb el fet que la normativa no ha de ser una llei fixa i immutable, sinó que s’ha d’adaptar significativament a la realitat lingüística, la qual és, vulguem o no, canviant. El problema és que els usos reals estan farcits d’interferències lingüístiques que desvirtuen l’estructura interna de la llengua. És una gran dificultat trobar el terme mitjà entre tenir una prescripció basada en la descripció i, alhora, no alterar la llengua, ja que està carregada d’usos que no han estat mai propis de la gramàtica històrica de la llengua, sinó que venen d’influències externes, principalment del castellà. Arran d’això em sorgeix una pregunta: fins a quin punt els canvis lingüístics d’una part significativa de catalanoparlants han d’estar reflectits a la normativa i quan hem de dir «ja basta»?
En part, consider que les actualitzacions de la normativa poden provocar una pèrdua de respecte cap a l’autoritat competent. Tots els canvis són causants de controvèrsia i debat entre lingüistes: per què alguns fenòmens s’accepten i d’altres no? Per alguns poden ser considerats millores adients, mentre que per altres poden ser vists aberracions. És evident que és impossible arribar sempre a acords unànimes. Això em recorda a la disputa entre el «català light» i el «català heavy», dos sectors completament oposats: els que defensen un model lingüístic permeable contra els que defensen un purisme extrem. Aquest debat sorgí fa prop de quatre dècades i, amb petites variacions, encara no s’ha extingit. Si anam més enrere en el temps, abans de la normativa fabriana, també trobarem la famosa disputa entre el «català que ara es parla» i un model més acadèmic de la llengua. Per tant, la normativa catalana no ha estat mai —i així seguirà sempre— exempta de debat.
Precisament, fruit d’això, al llarg dels anys han sorgit molts de detractors de la normativa —tot i que sempre n’hi ha en tots els àmbits—, com el grup de persones que encara reclama el retorn de tots els accents diacrítics, perquè és molt fàcil, suposadament, confondre el verb donar del substantiu dona. La crítica contra la normativa augmenta quan un fenomen no ha estat consolidat i, per tant, la normativa no ha triomfada. És el cas, per exemple, de la polèmica del lo neutre: gent que defensa que es normativitzi perquè, entre altres motius, la normativa no ha aconseguit, així com diuen, consolidar l’article el com a expressió d’abstracció i d’intensitat.
Crec que uns dels motius pels quals tenc aquests dilemes interns és perquè consider la normativa com si fos la nostra Bíblia. El problema sorgeix quan un fenomen que no era normatiu —i que pensava que això anava a missa sense cap tipus de dubte— en qualque moment es decideix acceptar. Altrament, les persones que la consultam freqüentment sabem que moltes vegades no és precisa: en molts de casos no es banya i pareix que ho deixa a la interpretació de cadascú. Aquest fet a vegades em genera més dubtes que respostes. Evidentment, defens l’autoritat normativa, extremadament necessària per una llengua minoritzada com la nostra, però també crec que és necessari confiar un poc més en la nostra solvència lingüística i no esperar que ens ho donin tot resolt.
Qualque dia s’acceptarà el ieisme, un fenomen que s’ha estès tan que pareix impossible revertir-lo? S’ho demana una persona que ha estada —o que ho és, no sé fins a quin punt tenc el dret de considerar-me curada— ieista i que, amb voluntat i paciència ha aconseguit mig superar. Som conscient que aquest esforç no el voldrà fer ningú —i no en parlem de la gent que no sap què és. Sigui com sigui, des de la nostra posició, ens toca acceptar els canvis de la normativa —tot i que no sempre ens puguin agradar—, ja que sabem que han estan deliberats a consciència i que si un fenomen s’accepta és perquè no hi ha marxa enrere. Crec que el més important és el sentit comú i no perdre temps en debats normatius que no van enlloc, ja que de poc servirà resistir des de l’acadèmia si tanmateix podem inferir ben poc en els usos reals. Consider que, en lloc de crear llengua-ficció, el que hauríem de fer és procurar evitar que la vitalitat de la llengua catalana decaigui més del que ja ha fet.
