Evidentment, jo no soc res més que pura teoria. És cert que jo quan toco, em toco. Quan miro, em veig. Quan escolto, escolto. Si jo ensumo, m’ensumo. Em llepo i em gusto. Soc el meu millor amic i el meu millor adulador, però no deixo de ser una teoria de mi mateix. Tot jo i tot el que m’envolta és una gran teoria. El món és una teoria, igual que la seva creació. En un principi tot era una teoria i mai no ha deixat de ser-ho. Si em diu el contrari, no serà més que teoria. Exposareu una teoria i res més.
Que la teoria es va fer realitat? Que algú m’ho demostri. Què és la realitat? També la ficció és una teoria. Fins i tot la mateixa teoria és teòrica. Tot el que deriva d’una teoria, de la primitiva teoria, són noves teories. Hipòtesis. Així és com penso i com visc: de teoria en teoria i segueixo endavant en les meves teories. Si la realitat és una teoria, també ho és l’absurd. A mi m’encanta la teoria de l’absurd, més que la de l’existència. La teoria de l’absurd és oberta, mentre que la teoria de la vida, o de l’existència real, és tancada. A mi em fascinen les veritats obertes. Són les que estan absolutament impregnades de llibertat. Absolutament? L’absolut és una altra teoria. Què és l’absolut? Existeix l’absolut? L’absolut és la teoria més gran. La Gran Teoria. Si ens permetem la teoria del tot, de l’absolut total, és gràcies a que disposem de la teoria de la llibertat. Vet aquí la més totalitària de totes les teories: la de la llibertat. Sense la llibertat no seríem res. No seríem. No seríem? No ho sé, només es tracta d’una altra teoria.
El més divertit de tot plegat és que de les teories en traiem conseqüències. Com podem treure’n conseqüències de realitats teòriques? Un absurd. Només en podem treure conseqüències fascinants i absurdes. El meu teatre, de l’absurd, m’ha omplert de diversió tots els dies de la meva vida. Una teoria? Tant m’és. Tant m’és si és una teoria, una realitat o una ficció. Què són les biografies i les autobiografies, més que teories fascinants? M’hi hauré de referir, perquè les nostres vides, tant si les contem nosaltres mateixos com si les conten els altres, són veritables monuments teòrics semblants a mentides.
Els que em coneixeu de fa molta estona sabeu que fa anys i panys que em dedico a escriure teatre de l’absurd. Jo, al principi, no sabia que aquells diàlegs intuïtius que brollaven de la meva ment insegura fossin fruits de l’absurd. No ho sabia. Com si un cirerer fes cadires. O si un cocodril anés en bicicleta. Jo només sabia que tot podia ser i, així, anava fent i anava escrivint. Fins que algú m’advertí de que el que el meu teatre era teatre de l’absurd. El meu teatre de l’absurd era el que jo veia i el que jo vivia, el que passava al meu voltant i al món. De fet, no ha deixat mai de ser així fins avui. Encara ara tot és absurd. Ho és perquè és el producte d’una teoria. D’una teoria absurda? No, d’una teoria teòrica. L’absurd i el teatre de l’absurd no passen de ser les seves conseqüències. Sense teoria no hi hauria conseqüències, i sense conseqüències ni jo ni vosaltres no existiríem. Som fills d’una teoria.
Anem a esbrinar, si és possible, però, què és veritablement una teoria, si és que és alguna cosa. Sovint, penso que no existeixen les teories, només les seves conseqüències, les seves hipòtesis. Però cal que existeixin, perquè qui crea les conseqüències i les hipòtesis si les teories no existeixen? Han d’existir per la força. Quina força? Per la força de què? De qui? I encara una pregunta més meravellosa: si abans era només la teoria, qui la va crear? Ara ens sembla fàcil a nosaltres inventar-nos teories, però són totes falses. Teories artificials. Però la primera de totes, la Primera Teoria Universal, com va néixer, qui i com i de què i a on es va inventar. Un invent és un element nou, una cosa nova que abans no existia, com l’escriptura o com la roda. No, com la roda no: la roda ja hi era, només que no la coneixíem. La roda va ser descoberta, no inventada. La trobàrem per casualitat. També les casualitats són un producte de les teories? No ho sembla. Sembla que les casualitats no tenen res a veure amb cap teoria, perquè una teoria és una idea, un pensament. I les casualitats no pensen. Si pensessin no serien casualitats. No ho sé, és possible. Com sempre, i com no m’aturo de veure una vegada i una altra a mesuro que escric i em faig gran i savi, no deixo de sorprendre’m a mi mateix. M’envaeix la perplexitat. La perplexitat, una altra «realitat» que no sé qui la fabrica. Els filòsofs francesos del segle XIX digueren que l’impossible els semblava probable a primera vista. Si els científics del segle XXI no els semblessin probables les teories actuals no hi dedicarien ni un sol minut del seu temps.
A mi sempre m’han enlluernat les biografies literàries. Crec que ja ho he dit en més d’una ocasió. Si no són literàries trobo que no tenen cap interès. Amb això vull dir que una bona biografia ha de tenir una gran part teòrica de suposicions i d’hipòtesis. En definitiva, de ficcions. Allò que algú amb una mica d’ordinariesa en diria mentides. De cap manera: una bona biografia no ha de mentir però sí que ha d’exagerar. Mentir és una vulgaritat, però vestir una mentida de poesia i de delicadesa i d’un cert atractiu màgic és una obra d’art. Per què, doncs, no mentir? No mentir en aquest sentit literari. La mentida pot ser una meravellosa eina de creativitat. Mentir per crear? És possible. És això la teoria teòrica? No ben bé, però s’hi acosta. Les teories clàssiques són en certa manera profecies. Són profecies que no s’arriben a complir mai. Sempre, teòricament, profetitzem aspectes més transcendents i elevats dels que s’esdevenen. Quan s’anuncia la confirmació d’una teoria jo em poso a l’aguait. Com ha pogut ser que una teoria, que no és altra cosa que una sospita, acabi sent certa. Certa de què? No em quedat que les certeses també són teories? Com es pot demostrar que la realitat i la veritat són certes? Mai deixen de ser noves teories. La teoria imagina, i la veritat ho confirma? No. No es pot imaginar el que no existeix. Quan es confirma un fet imaginari és perquè el fet en si ja hi era. Hi era, però no el veiem, no el sentíem, no el tocàvem. Si ho imaginem, si ho teoritzem, és perquè d’alguna manera existeix.
On més teories modernes es plantegen és en el camp de la física. Però no són més que teories. Quan es «confirmen» és perquè finalment es converteixen en físiques. Si els humans tinguéssim uns sentits més pronunciats, més poderosos, més superiors, no ens caldria fer teories sobre realitats que amb els que tenim no podem demostrar. Si veiéssim a mil milions d’anys llum de distància, o si escoltéssim la remor de l’univers de les nostres antípodes, ens riuríem de les nostres teories. Si fóssim Deu no feríem suposicions ni hipòtesis. Senzillament, sabríem el què passa i no caldria fer ni tan sols raonaments. La teoria de la relativitat encara ara està en investigació. Em pregunto que deu fer Déu quan contempla les nostres absurdes disquisicions. L’absurd es torna a fer present. Quina meravella més gran és aquesta! Quina teoria tan elevada!
Mentre escric aquest comentari passen pel carrer diferents ramats d’estranyes criatures celebrant el 'Halloween'. Aquesta sí que em sembla una celebració sense cap ni peus, sense cap teoria intel·ligent ni seriosa que l’alimenti. Encara que no deixa de ser un motiu de festa infantil. Per absurda que sembli. És una cosa semblant l’absurditat de la nostra existència? No m’ho crec ni m’ho vull creure.
