Errejón no és la lluna, és el dit

En verbalitzar el meu malestar –que encara dura-, una amiga me va dir «estic segura que t’ha recordat al mateix miserable en el que he pensat jo».

Se varen anar succeint converses entre dones en què es llegien missatges de ràbia –que un cop més, i com no, sostenen les amigues-, de voluntat d’acompanyar i, sobre tot, capacitat d’escolta.

Alguns noms nostrats sobrevolaven converses d’entorns bastant diferents. Alguns d’aquests noms es repetien de forma inevitable. Cap generava sorpresa. Heu perdut, fins i tot, aquesta capacitat.

Teniu les organitzacions, els partits i les entitats estibades d’homes amb els que no podem ni ens mereixem compartir espais. I això ens obliga a sortir-ne a noltros. I teniu la barra de demanar-nos, fins i tot quan vos feim saber que no podem sostenir la ràbia i el malestar, com ho heu de fer. No ens demaneu que vos facem un manual d’instruccions.

Rompeu el pacte de silenci. Deixau de protegir-vos. Feis-los sentir incòmodes. Feis que s’hagin de retirar aquells que han estat senyalats.

Ens n’hem encarregat de que alguns noms siguin vox populi perquè –sorpresa: conversam entre noltros!- és una forma més de protegir-nos. Sabeu aquests noms. Els sabem. Que surtin.

N’Errejón no és la lluna. És el dit.